En arribar el furgó fúnebre a Sant Andreu les fàbriques pararen la feina en senyal de dol, les botigues baixaren espontàniament les portes, les escoles havien fer festa, dels balcons penjaven domassos i crespons, i tothom acompanyà, silenciosament el difunt fins al cementiri, en una multitud que mai no s’havia vist a Sant Andreu.
Prop de les set de la tarda, llavors s’anava en hora del sol, s’estava fent fosc quan desprès de descobrir el taüt perquè uns quants amics poguessin acomiadar-se, van dipositar-lo en un nínxol, mentre el seu amic de sempre, Pere Corominas, llavors president de l’Ateneu Barcelonès, va prendre la paraula i va fer un sentit discurs necrològic.
En complir-se el segon aniversari de la seva mort, el diumenge 12 d’octubre de 1930, es procedí al trasllat de les seves despulles a la monumental tomba definitiva. Amb l’assistència de la seva vídua Emiliana Vinyes, dels amics i de les autoritats barcelonines, tot el poble de Sant Andreu s’abocà al cementiri. Un cop el cos rebé la sepultura en la bella però austera tomba, preparada per Josep Roquerol, entre cants de l’Orfeó Gracienc i les paraules emotives d’Ambrosi Carrion, els andreuencs colgaren completament de flors el sepulcre. Després, tots s’encaminaren cap al carrer de l’Ordre, on hi havia la casa nadiua del poeta, i descobriren la làpida que donava nou nom al carrer: Ignasi Iglesias. L’Orfeó L’Eco de Catalunya interpretava, mentrestant, El Cant de la Senyera.
Durant els anys següents, el diumenge més proper a l’aniversari de la seva mort, els andreuencs es donaren cita davant la tomba i feien l’ofrena floral. Interrompuda la tradició pels ocupants el 1939, també esborraren el nom del carrer fins als darrers anys del franquisme, tímidament, s’anà recuperant; a mitjan dels anys seixanta des de la revista Destino es parlà de recuperar el nom i, en l’inici de la Transició es reposà el nom al carrer el mateix octubre de 1976, continuant-se la tradició de la ofrena floral fins als temps actuals, on s’apleguen les entitats de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar.
Volent fer-li un monument, l’Escola Ignasi Iglesias va ser erigida com a monument viu al poeta, car es considerà que un centre d’ensenyament era el millor homenatge, però a Sant Andreu també porta el seu nom Biblioteca Ignasi Iglesias, que conserva els seus llibres o Centre d’Estudis Ignasi Iglesias que aplega una part dels estudiosos de l’antic poble.
Nascut el 19 d’agost de 1871 i finat el 9 d’octubre de 1928, Ignasi Iglesias i Pujadas va ser en el seu temps un jove entusiasta per el teatre, amb dots, que arribaria a ocupar el lloc més alt entre els autors a Catalunya, però mai no deixaria de ser un esperit senzill i una persona humil, de la qual celebrem el 150è aniversari del seu naixement.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34, Capítol 35, Capítol 36, Capítol 37, Capítol 38, Capítol 39, Capítol 40, Capítol 41, Capítol 42, Capítol 43, Capítol 44, Capítol 45, Capítol 46, Capítol 47, Capítol 48, Capítol 49, Capítol 50, Capítol 51.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
