Una vida de teatre, contribució a l’Any Ignasi Iglesias (24)

Ignasi Iglesias, desprès de l’estrena i l’èxit de Els Vells, es podia considerar com un autor consagrat, però amb poc més de trenta anys continuava sent un jove entusiasta i accessible, que vivia amb la seva dona, Emiliana Vinyes, a una caseta planta baixa al carrer de la Mare de Déu del Pilar 10, davant de la Lira, al que actualment s’anomena Coroleu. Se’l continuava veient per Sant Andreu, mantenint les seves amistats andreuenques, freqüentant el Casinet i anant a representacions teatrals d’afeccionats, tot i tenir més obligacions i presència a Barcelona, i relacionar-se amb el bo i millor dels intel·lectuals i artistes de la època,

Entre 1904 i 1905 va aparèixer la revista Germanor, que l’editava Casino Andresense i s’imprimia a Barcelona, a la Tipografia de l’Avenç. Era una revista ambiciosa, amb grans col·laboracions a part de la d’Ignasi Iglesias, amb escriptors, pintors o dibuixants de prestigi com l’escriptor, periodista i polític Josep Pous i Pagès, el poeta i traductor Emili Guanyavents, el pintor i escriptor polifacètic Santiago Rusinyol, el pintor Ramon Cases i altres artistes i dibuixants, com Antoni Pitxot,  Oleguer Junyent o, fins i tot, de  Joaquim Vayreda, ja difunt i que havia estat mestre de pintura d’Ignasi Iglesias quan es decantava cap a la escenografia.

El 1902, Iglesias col·laborava a La Revista Blanca, la gran publicació àcrata de Madrid, també el 1903 col·laborava a La Publicitat que dirigia Eusebi Corominas, i el 1914-1915 ho faria amb la revista El Cor del Poble, compartint pàgines amb en seu amic Pere Coromines. Sempre atent a col·laborar ho faria a l’andreuenca L’Estel, que va aparèixer entre 1922 i 1923, amb plomes prestigioses com Àngel Guimerà o Emili Graells.

Però superar l’èxit de Els Vells seria difícil. Primer va venir l’estrena de La Reina del Cor, un sainet lleuger, i el 1904 La Formiga, un interessant monòleg interpretat per la nena Maria Guitart, al qual seguiria Via Crucis, que seria publicada amb el títol de El Titellaire i Joventut, que també li traduiria al castellà Francisco Jurado de la Peña.

El 1906, amb una comèdia lleugera i divertida com La Festa dels Ocells, retornava al món de joventut, on ja havia tocat el tema dels ocellaires, llavors l’esport o entreteniment més estès a Sant Andreu, on els seus criadors d’ocells gaudien de prestigi universal i eren admirats per tota la comarca i encara de terres més enllà.

En el gran concurs anual, els ocellaires de diferents societats que venien a competir amb els locals des de punts tant allunyats com Manresa o Figueres, recorrien en cercavila, banderes i bandes de musica tots els carrers de Sant Andreu i La Sagrera, acabant el certament amb substanciosos premis i sempre amb enorme afluència de públic local o foraster. En el tema de l’obra i a les portes d’un certament, el fill d’un ocellaire és detingut i engarjolat, al final, en sortir en llibertat, acaben alliberant a tots els ocells de les gàbies, en un cant a la llibertat.

Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21,  Capítol 22, Capítol 23,