L’Albert Miró, l’amo del Colombia durant tantes dècades, ens va dir adeu el divendres a la tarda després de tres setmanes esperant una recuperació que malauradament no es va produir. Ho va fer seguint el dictat del seu cor: estar en actiu fins al darrer moment complint una mena de sagrada missió: aixecar la persiana a primera hora del matí pels que volien reconfortar cos i ànima abans d’enfrontar una jornada de treball i baixar-la després d’acomiadar els que no trobaven el moment de tornar a casa.
S’ho prenia tan seriosament que cap dolor o malestar l’impedia dur a terme aquest manament personal; i, a més a més, en els darrers temps, quan ja no es trobava gairebé de salut, mai va fer cap manifestació de les seves penalitats, més enllà d’un posat més seriós i meditabund del que sempre l’havia caracteritzat: un cert aire estoic, de filòsof romà, tan pendent alhora del seu voltant com immers en les seves reflexions.
Malgrat l’edat, la seva professionalitat destacava quan feia el càlcul mental del compte sense equivocar-se i quan servia el que volia el client abans de demanar-ho, tal era el nivell de familiaritat amb molts dels parroquians, però sempre amb un tracte discret i amable, que permetia copsar una qualitat que es feia evident quan se’l coneixia més: el seu caràcter honest, entranyable i bondadós.
L’Albert es va dedicar tan plenament a l’establiment que va aconseguir que aquest fos una veritable projecció de la seva personalitat: la conservació del mobiliari original era una mostra del respecte per la tradició familiar; els cartells de Festa Major, una mostra del seu amor per Sant Andreu; les fotografies que omplien les parets, la nostàlgia dels temps de joventut i de les amistats de vida, i també del testimoni de les diverses colles de clients que va anar coneixent al llarg dels anys.
Si un tenia el privilegi d’haver aconseguit guanyar-se certa confiança i establir converses de certa durada amb ell, l’Albert esdevenia una mena d’enciclopèdia capaç de parlar amb molt coneixement de les entitats de Sant Andreu i de les seves personalitats més destacades durant les darreres dècades, però també tenia un ampli coneixement de Barcelona, de la qual també era un aferrissat enamorat.
Malgrat que ell era home d’acció més que de lectura, el seu bagatge intel·lectual, com el de tanta gent de la seva època, es va nodrir abastament de les experiències viscudes, de la revisió de La Vanguardia, de la selecció de bons programes de ràdio i televisió, i de les obres de teatre i pel·lícules que havia vist.
Justament, en l’àmbit cultural, cal recordar que el Colombia, durant dècades, no solament va ser el punt de trobada i de reunió més popular d’aquella contrada privilegiada de Sant Andreu, sinó que ho va ser especialment de la gent de teatre dels voltants (els Padres, els Lluïssos, el primer SAT), de manera que l’Albert va conèixer generacions d’artistes amateurs, alguns dels quals van triomfar professionalment: Alfred Luchetti, Pep Munné, Norbert Ibero o Jordi Rebellón, entre d’altres.
Tampoc no s’ha d’oblidar que l’Albert va tenir botiga de discos al carrer de Sant Ildefons, Rodons, que també va instal·lar durant els 80 al mateix Colòmbia i, per tant, va viure de primera mà l’eclosió del rock dels 70, de la música disc i de la Nova Cançó.
La música i el teatre eren dues de les seves grans passions i, malgrat les hores que passava al bar, va tenir temps de gaudir-les aprofitant a fons el poc temps lliure que li restava per anar a teatres i sales de concerts amb certa regularitat i satisfer la seva curiositat, així com per estar al dia dels nous locals de restauració. De fet, un dels seus grans somnis hagués estat tenir diners suficients com per convertir-se en productor d’espectacles.
En part, l’èxit de l’Andrea Motis va compensar aquesta mancança. Ell va veure, i no es va equivocar, en aquella nena una artista de primer nivell i es va oferir per vendre els seus primers discs i cedir-li el seu local per a concerts i els de la Sant Andreu Jazz Band. De tot plegat era testimoni el seu aparell multidiscos que estava tot el dia en funcionament amb una selecció de tot tipus de gèneres. Quan un client entrava al local, podia estar sonant jazz, clàssica, qualsevol tipus de rock, cançó catalana, boleros, etc.
L’Albert va ser plenament conscient que si bé ell no podia sortir de l’establiment tot el que hagués volgut per conèixer més a fons el món, en certa mesura el món havia vingut a ell i havia pogut atendre també personalitats de l’àmbit polític i artistes diversos de nivell nacional quan havien vingut a Sant Andreu. Fins i tot la literatura i el món audiovisual van fer servir el Colombia com a escenari per a algun episodi: la novel·la Hormigas salvajes y suicidas, d’A. G. Porta, i la sèrie El Crac, de Joel Joan, per exemple.
De totes maneres, no cal perdre la perspectiva ja que, com hem dit al principi, la seva vocació estava adreçada al veïnat i és aquest el que passant cada dia pel davant de l’establiment ja fa dies que tenia el cor encongit en veure abaixades les persianes del Colombia.
Amb l’Albert Miró es produeix una gran pèrdua entre la generació de restauradors andreuencs, a la qual pertanyien el Roca i l’Heredero. Amb el seu carisma van convertir quatre parets, una barra i unes taules en llocs amb un caliu especial, perquè els van saber administrar amb innata saviesa. En creuar la porta es percebia que allà dintre regnaven la conversa, l’amistat, el beure i el menjar, goigs senzills però plaents que proporcionen felicitat i creen una segona família. Gràcies.
Fotografia: L’Albert descansant després de la jornada de 2019 | Palmira Alguersuari
