A punt d’acabar l’any del desè aniversari d’Andreuenc, Joan Pallarès, un dels seus col·laboradors assidus, explica l’aportació del diari al districte de Sant Andreu.
No vaig saber res de l’aparició d’Andreuenc, el 30 de novembre de 2014, fins uns dies després, quan vaig tornar de Terra Santa, on era en un peregrinatge, tampoc vaig tenir res a veure en la seva gestació, perquè llavors estava vinculat a la publicació Sport9, que en aquells anys era la degana de la premsa de barri barcelonina.
Amb experiència al De Cap a Peus i altres mitjans locals o no des dels anys vuitanta, des del 2007 dirigia el suplement de les pagines centrals dedicat a cultura i societat i anomenat Mirador. Sport9 va fregar els 42 anys de vida, arribà fins al numero 1088, de desembre de 2017, quan el seu editor i propietari Jordi Recasens va decidir abaixar la persiana.
Sport9, que durant mes de quatre dècades va informar de l’esport de base dels districtes de Sant Andreu i de Nou Barris, en aquells moments, se sostenia gràcies uns quants anunciants, l’esforç del propietari i els quatre voluntaris que hi col·laboràvem desinteressadament. El propietari pagava religiosament a la impremta, no tenia cap deute i s’aguantava malgrat el menyspreu, per no dir clarament boicot, de qui en aquells moments governava el Districte de Nou Barris (no així el de Sant Andreu).
Era un moment dolç però de pantà, d’estancament, l’objectiu inicial d’informar es mantenia, però la premsa tradicional havia envellit, el més oportú era plegar veles i morir dignament deixant un bell record. Aleshores els temps havien canviat, ja no sortia cada setmana ni cada quinzena perquè no calia, els resultats esportius dels equips modestos es sabien per les xarxes, el món digital feia innecessària una publicació en paper que quan es distribuïa les notícies que portava ja havien caducat perquè ja es coneixien.
Encara dirigint el suplement Mirador de Sport9, vaig començar a col·laborar a Andreuenc. Va ser per la coneixença amb en Jesús Manzano que a la meitat del 2017 vaig publicar una desena d’articles, inclús em vaig reunir amb la redacció, però un dia que es va convocar una reunió general al vespre, els esdeveniments polítics d’aquell moment en que el país bullia la van ajornar i mai més no es va tornar a convocar.
Després, dels anys 2018 i 2019, no recordo més que haver enviat alguna notícia puntual, alguna col·laboració per un fet determinat o una necrològica, així fins el 2020, quan la maleïda pandèmia, que va canviar a tothom moltes coses, algunes imperceptibles, com ara la digitalització de la comunicació, perquè l’aïllament va derrotar als perjudicis que hi havia i el romanticisme nostàlgic del suport en paper o el presencialisme, alhora que impulsà vídeoconferències, teletreballs i explorar noves possibilitats, fins moltes revistes en paper van passar durans uns mesos al format únicament digital i canviaren moltes maneres de veure les coses.
Andreuenc fa 10 anys, la meva vinculació al mitjà fa de mal comptar, set anys des de les primeres col·laboracions, cap els cinc de regularitat absoluta, sempre expressant-me en tota llibertat i sense més límit que el respecte i el rigor que cal en un mitjà seriós i de proximitat.
Andreuenc és el present dels mitjans d’avui, la nostra societat, indiferent en molts aspectes, té molt interès en el que passa al món, vol saber a l’instant el que passa a Nova York, però també l’interessa que passa al seu entorn immediat, a la cantonada de casa; avui ens movem entre el global i el local, però en ambdós camps la immediatesa, la notícia en temps real, és el que prima; el titular i la sorpresa, estar ben informat és sinònim de ser el primer en saber-ho.
Andreuenc és la proximitat, un mitjà del nostre entorn, fet per gent del nostre entorn, que viuen en el mateix món que els seus lectors, que comparteixen els mateixos problemes, que els hi afecten els mateixos temes i en algun cas es coneixen personalment.
Andreuenc és un mitjà digital amb la càrrega de la localicitat, del localisme, en quant a mitjans i a recursos, en quant a anunciants, en quant a lectors… encara que les notícies recollides en mitjans prestigiosos i de gran difusió, escrites per persones que ni han trepitjat mai el terreny, se’ls hi dona més credibilitat que a les paraules dels qui estan al peu del canó, notícies que molt sovint tenen com a punt de partida una nota publicada en un mitjà modest per un redactor local, que fa una feina altruista i totalment anònima.
Imatge: motiu del desè aniversari d’Andreuenc | Andreuenc
