Si fos una persona ja podria tenir acabat un Grau universitari, acabats uns estudis professionals i estar treballant com a becari.
Aquest matí de cap d’any, tothom s’ha llevat fent nous propòsits, és el dia dels menys i més: fumar menys i fer més exercici, gastar menys i estalviar més, intencions que s’esvairan només avanci el calendari, decisions que ja fa un quart de segle preníem i que continuem incomplint anys rere any.
El segle ja té un quart, és a dir, han passat vint-i-cinc anys de l’any 2000, quan tothom va poder comprovar que a les dotze batallades del campanar ni s’acabava el món, ni s’aturaven els ordinadors ni col·lapsava la terra, que els terraplanistes no tenien raó, i que l’univers té corda per estona.
Però… hem canviat des de l’any 2000, han canviat els nostres barris? Fem una mica de balanç.
A Sant Andreu les Casernes encara eren en peu, l’antiga mestrança estava ocupada i vivien multitud de persones, gent que en deien de l’Est dominava la situació; feia poc s’havia inaugurat la nova biblioteca Ignasi Iglesias i la Fabra & Coats era reivindicada perquè volien fer-hi pisos.
A la Sagrera les obres no havien ni començat, la Farinera on hi havia l’Inoxcrom encara era en peus i el carrer Garcilaso no s’havia obert, continuant existint el carrer Oliva i a l’antiga La Espanyola estaven construint els blocs de Sagrera2000 i l’actual Residència de gent gran era un solar.
Al Bon Pastor estaven en ebullició, les antigues cases barates serien enderrocades i es farien un pisos nous per allotjar als veïns, també farien una biblioteca i, deien, que el metro no podia tardar massa en arribar.
El Congrés era el Congrés, era el barri més envellit de Barcelona, les persones que els anys cinquanta hi havia anat a viure, eren al final del cicle vital, es parlava d’instal·lar ascensors on fos possible, l’edat recloïa a molta gent a casa, a més encara ningú no parlava de Congrés-Indians i els del sector dels Indians reivindicaven la serva existència.
Navas no hi era, era la Sagrera i justament llavors va assolir ser reconegut com un barri diferenciat, amb uns límits i amb un nom, alguns veïns van estar contents, d’altres es van queixar perquè els hi agradava més identificar-se amb la Sagrera.
La Trinitat Vella tenia la presó de Joves, que abans havia estat presó de dones. Sempre es parlava que tenia els dies comptats, però any rere any, la presó seguia funcionant i, de tot el ric patrimoni de les aigües era un runam abandonat, l’havíem visitat saltat la tanca i no enteníem com no es dignificava aquella riquesa.
A Baró de Viver s’havien acostumat al nou barri, plaça nova, pisos nous i ara els hi posarien al costat un gran centre comercial on hi havia la Maquinista, però continuaven sense tenir ni una oficina bancària, de fet en això dels pobles sense caixer automàtic, a Baró de Viver ja n’eren pioners a l’any 2000.
Moltes més coses han canviat, tantes, que no caben ni en un article ni en una sèrie. Aquells que van néixer l’any 2000 ara són homes o dones que dins de quatre dies agafaran el relleu. Avui aquella noia que va néixer fa vint-i-cinc anys condueix l’autobús que ens porta o aquell xicot ens atén a l’ambulatori quan anem a la consulta, potser un altre és el cambrer que es serveix el cafè i un altre no troba feina, però tots tenen il·lusions i miren cap al futur com miraven els seus pares quan tenien la seva edat.
Ni ara ni el 2000 les coses eren fàcils, trobar un pis era car, la vida era cara, els especuladors tenien molta cara, la única diferència és que a l’any 2000 tot ens ho justificaven pel canvi de moneda, estàvem fent el pas de la insignificant pesseta cap al totpoderós euro i tot es justificava per encarir la vida. Vint-i-cinc anys desprès d’aquell temporal, encara estem treient el fang.
Fotografia: agendes de l’any 2025 | pergapiel.com
