Ignasi Iglesias sovint refregia i s’autoplagiava els textos, posava en escena una obra a Sant Andreu, o a Vilanova posem per cas, i desprès veient l’impacte i l’acceptació que tenia entre el públic, li veia els ets i uts i n’estrenava la versió definitiva a Barcelona un o dos anys desprès perquè, al cap i a la fi, la crítica de les seves obres només es feia des de Barcelona i, per cert, que de tota la vida els crítics de la època sempre li van ser bastant hostils quan no cruels, com si una persona provinent del que el centralisme barceloní considerava un suburbi no pogués ser un bon dramaturg. Entre línies, quan no obertament, se’l menysté pel seu origen andreuenc.
Si el 20 de novembre de 1897 estrenava a Sant Andreu Fructidor, drama en tres actes, amb les degudes modificacions l’estrenaria a Barcelona, al Teatre de les Arts, la nit de 14 de gener de 1905, ara com a drama en quatre actes i dirigida per Jaume Borràs.
L’acció de Fructidor es desenvolupa en la Barcelona del seu temps, en un barri fabril i industrial, en el primer acte, al menjador d’una taverna, hi participen catorze personatges i els papers principals en l’estrena el 1905 van ser en el de Ramona, interpretat per Maria Panadès, el de Pona, per Concepció Pallardó, Rosa, per Joaneta Tressols, Sila, per Ramona Saurí, Sebastià, pel mateix Jaume Borràs, Mateu, per Josep Nieto i Pep, per Pere Cabré.
El segon acte és en l’estança d’un domicili, on presenta un llarg diàleg entre la Ramona, casada amb en Mateu, i en Sebastià, pare de la seva filla. El tercer es desenvolupa en un taller de construcció de ferro, una forja, entre martells, fornals, on treballen i canten diversos treballadors, entre ells els dos antagonistes, en Mateu i en Sebastià. El quart i darrer acte torna a ser a l’escenari del segon, l’estança, on esclata irremediablement l’enfrontament de tots dos homes per la dona: en Sebastià acabarà matant a Mateu i fugint amb la Ramona i la nena, escapant-se a les forges basques com planegen en les darreres escenes.
Tornant a la data de la primera estrena de Fructidor, és a dir, el 1897, uns mesos després, el 29 de maig de 1898, Ignasi Iglesias arribava per primera vegada a la Meca del teatre en català, al Romea, amb una obra que no va despertar massa interès, Els Invencibles, un diàleg que li van interpretar Concepció Lorente i Antoni Piera.
El següent dia 7, sense moure’s del Romea, estrenaria Foc Follet, un drama en tres actes interpretat per diversos actors de cert renom, però en especial per Enric Borràs i Oriol, que acabava d’assolir un èxit clamorós amb l’estrena a Barcelona de Terra Baixa d’Angel Guimerà al poc d’haver-se representat a Tortosa. Borràs, nascut a Badalona el 1863, tenia trenta-quatre anys i el seu paper de Manelic no es considera superat.
Iglesias havia retornat als escenaris, havia tornat a estrenar de nou, i en pocs anys assoliria els majors èxits de la seva vida convertint-se, amb permís de Guimerà, amb qui mantenia una relació d’amistat excel·lent, en un referent del teatre català.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8), (Capítol 9), (Capítol 10), (Capítol 11), (Capítol 12), (Capítol 13), (Capítol 14), (Capítol 15), Capítol (16)
