Dels anys 1895 al 1900, formà part de la colla de ‘L’avenç’, revista cultural catalanista precursora de les normes ortogràfiques d’en Pompeu Fabra, que per aquells anys Alexandre Cortada, Raimon Casellas i, sobretot, el seu amic personal Jaume Brossa, van convertir en portaveu del moviment modernista.
Amb algunes de les poesies que publicà a L’Avenç i d’altres aparegudes a Catalonia, allà pel 1898, va fer el seu primer, i únic, llibre de poesies: Ofrenes. Mai en vida no tornaria a publicar un llibre de poemes, si bé la seva obra poètica és prou gran, el recull de la seva extensa i dispersa obra en vers aparegué, després de la seva mort, al volum III de les “Obres completes” i alguna esparsa en d’altres volums, que anirien apareixent posteriorment.
Però l’arribada d’Ignasi Iglesias al moviment modernista i el seu teatre renovat i innovador no sorgí com un bolet, no esclatà així com per una revelació, sinó que fou obra de un llarg procés i la càrrega d’un bagatge paït durant anys.
Ja hem parlat del conflicte generacional amb el seu pare que volia que seguís la carrera d’enginyer o com era difícil d’encaixar en un ambient de poble obrer com Sant Andreu la figura del jove Iglesias: la seva imatge i indumentària, que era la de qualsevol jove tocat pel modernisme de fi de segle hi contrastava causant cert efecte dins la oligarquia caciquil, la qual ben poc tolerava que a les seves comèdies els obrers fossin els bons.
Per altra banda, els mateixos obrers, dels quals Iglesias se sentia company, mirarien amb cert recel un tipus estrafolàriament vestit, de llargs cabells, barba negre i posat trist, que feia la vida dels desvagats i cràpules, amb horaris nocturns, tarannà bohemi i allunyat de la feixuga càrrega diària al taller o la fàbrica.
Amb en Pere Corominas, l’andreuenc Jaume Brossa i Alexandre Cortada i alguns d’altres, abans de desembarcar a l’Avenç, havien format un grup cultural anomenat Foc Nou, que es reunia als vespres al darrer banc de la Gran Via de les Corts Catalanes, abans d’arribar a la plaça de Tetouan. Era un grup de joves de la mateixa edat, inquiets i enamorats de la cultura, les arts, el teatre i la literatura, que cercaven noves formes d’expressió.
Tot, però, es va veure trasbalsat quan la bomba contra la processó de Corpus de 1896, que va donar lloc a l’anomenat Procés de Montjuïc. El més de juny i durant la processó de Corpus al carrer Canvis Nous va esclatar una bomba al seu pas llançada des d’un pis, causant sis morts i quaranta ferits
El fet va ser aprofitat pel govern espanyol per llençar una ofensiva i escapçar el moviment obrer, sobretot es anarquistes, que a Barcelona tenien una gran potència i presència Ignasi Iglesias i els seus companys de Foc Nou en sortirien tocats.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8)
(Capítol 9)(Capítol 10) (Capítol 11)
