Una vida de teatre (13). Contribució al 150 anivesari d’Ignasi Iglesias

El modernisme arribà al món cultural català als anys noranta del segle XIX, en paral·lel als inicis teatrals d’Iglesias, amb Joan Maragall, Jaume Massó i Torrents, Santiago Rusiñol, apuntant des de l’Exposició de 1888 i tenint una gran empenta en instituir-se les festes modernistes de Sitges als anys 1893 i 1894, alhora que rebia ideològicament un radicalisme social i polític que li aportava Jaume Brossa, fill del primer mestre d’Ignasi Iglesias, company d’estudis i veí andreuenc.

Aquest radicalisme, en una societat que recuperava la consciència nacional i adquiria consciència social, però que en les classes obreres tendia més a l’anarquisme (cal recordar les bombes contra el Capità General Arseni Martínez Campos a la Gran Via,  1892; el Gran Teatre del Liceu, 1893; i, sobretot, la de Canvis Nous a Corpus, 1896), va frenar molt el camí que emprenia el Modernisme. La situació i la repressió el feren prendre camins més esteticistes i el 1898, aliat amb el catalanisme emergent, deixaria de ser una avantguarda cultural per ser un moviment de caire estètic i extens que abastava totes les arts.

La colla de Foc Nou, Jaume Brossa, Pere Corominas,  Alexandre Cortada, Ignasi Iglesias i alguns d’altres que sovint es reunia al darrer banc de la Gran Via de les Corts Catalanes, arribant a la plaça Tetouan, tenia entre les seves ebullicions culturals l’admiració pel teatre del noruec Henrik Ibsen, expressionista que recalava en el realisme i la naturalesa en les seves obres, sobretot Casa de Nines (1878) o Un enemic del Poble (1883). Les seves obres influïren molt en Iglesias i els seus amics, que arribaren a representar-les assumint ells mateixos els papers, actuant Iglesias o Brossa. No en va, anys després, algun crític amb mala bava l’anomenaria L’Ibsen de les Afores.

La repressió del Procés de Montjuic el 1896 disgregà la colla de Foc Nou. Més de quatre-centes persones foren empresonades a Montjuic, entre elles els més destacats pensadors àcrates com Teresa Claramunt, l’escriptor Joan Montseny (conegut com Federico Urales), l’enginyer Ferran Tarrida del Màrmol, l’exmilitar José Lopez Montenegro, el tipògraf Josep Llunas o en Pere Corominas, pel qual arribaren a demanar pena de mort.

Del grup de Foc Nou, detingut Corominas, Jaume Brossa, com Cortada, s’exilià per primera vegada i des de París engegà una gran campanya internacional de denúncia de la repressió espanyola indiscriminada contra obrers i anarquistes. Ignasi Iglesias durant la maltempsada s’amagà un temps a un pis de Barcelona on passava molt més desapercebut que a Sant Andreu.

Amb tot cinc persones foren afusellades als glacis de Montjuic i una setantena condemnades a presó o confinament a Guinea. Finalment, el govern espanyol es va veure obligat a cedir per la pressió internacional i seixanta tres condemnats foren expulsats a Gran Bretanya i el 1901 hagué de signar l’indult general del cas.

Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano

Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8)

(Capítol 9)(Capítol 10) (Capítol 11) (Capítol 12)