Ignasi Iglesias havia triomfat ben jove, a part de la vocació infantil i juvenil pel teatre, havia debutat formalment als dinou anys i als vint-i-dos amb L’Escurçó obtenia un èxit prou sòlid com per ser considerat com un autor teatral i una gran promesa de futur. Però els temps en què vivia eren convulsos, socialment traumàtics i de grans transformacions, el que en part explica l’aturada en l’estrena de noves obres.
Pel 1896, amb un grup entusiasta de joves catalanistes andreuencs, entre els quals hi figurava el metge Josep Reventós i Amiguet, que vivia uns portals més avall de on havia nascut Iglesias i havia estat un dels dos representants locals de Sant Andreu de Palomar a l’Assemblea de les Bases de Manresa celebrada l’any 1892, fundaven l’Associació Regionalista, que s’hostatjava a El sigle, al carrer de Sant Llorenç (avui Pons i Gallarza), número dos.
Aquesta i altres entitats que anirien sorgint en aquells anys confluirien majorment el 1903 en el Centre Popular Catalanista, que agafà els locals del Casino La Ilustración que, des de 1866 i encara avui dia, continua com a entitat cultural i recreativa al mateix lloc sent ara el Centre Cultural Els Catalanistes.
Desprès d’anys d’intents per part de la ciutat de Barcelona d’annexionar-se els pobles del Pla, entre el Besòs i la Riera Blanca, intents contestats massivament en grans protestes per part dels municipis afectats, el 20 d’abril de 1897 per Reial Decret signat per la Regent Maria Cristina, sent ministre de Foment Fernando Cos Gayón, Sant Andreu i els pobles del Pla quedaven annexionats a Barcelona, territori que vivia des de feia mesos en estat de setge pel Procés de Montjuic i que, per tant, no podia realitzar cap protesta.
Per a tal fet havien fet a les corts una llei especial, a mida per a Madrid i Barcelona, perquè poguessin créixer territorialment. Aquesta llei els permetia agregar aquells pobles que estiguessin a menys de cinc quilòmetres de la Ciutat i tinguessin límit municipal conjunt. Aquest no era el cas de Sant Andreu de Palomar, ja que entre els centres de població hi havia més de cinc quilòmetres i no compartien línia de terme municipal perquè hi havia Sant Martí pel mig.
Resultava, doncs, totalment il·legal, per la qual cosa es va presentar un recurs amb aquests arguments que, el que a l’època seria com el Tribunal Constitucional de l’actualitat, va rebutjar saltant-se totes les lleis i fallant a favor de Barcelona.
El 20 de novembre de 1897, just set mesos desprès de l’annexió, Iglesias tornava a estrenar al ‘seu Casino’; aquesta vegada, sense moure’s de Sant Andreu ja ho feia oficialment a Barcelona, encara que ni els uns, ni els altres, ni la crítica del moment, esmenten enlloc que l’estrena fos ‘barcelonina’.
L’obra estrenada va ser el drama, inicialment en tres actes, anomenat Fructidor, on se li reconeix la influència de Ibsen, El drama representa la col·lisió entre el matrimoni legal i el dret natural de la dona a la fecunditat, la protagonista abandona el marit per seguir el pare del seu fill, tot un atreviment i escàndol a l’època.
Més tard, assoliria força èxit quan pel 1905 es reestrenaria. Aleshores sí que reconegudament a Barcelona, al Teatre de les Arts.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7),
(Capítol 8)(Capítol 9)(Capítol 10) (Capítol 11) (Capítol 12),
(Capítol 13), (Capítol 14) (Capítol 15)
