Tant de Ignasi Iglesias com de Jaume Brossa, en coneixem sengles biografies a través de les Fulles (sic) històriques de Sant Andreu de Palomar, aparegudes en nou volums entre 1930 i 1931 i finançades pel metge Josep Cararach que van ser reeditades en tres volums, el 1984, per Grup d’Andreuencs.
Mossèn Joan Clapés i Corbera, autor de les Fulles, és totalment parcial i sistemàticament omet, sobretot en època contemporània, qualsevol aspecte que no li sigui grat i li plagui segons el seu tarannà i posició ideològica, ometent en l’època que ell coneixia bé, de finals del segle XIX i primer terç del XX, qualsevol activitat, fet, personatge, entitat, que no s’ajustés al seu pensament. Així, entitats obreristes, lerrouxistes, anarquistes i els seus capdavanters resten totalment oblidats i, en canvi, destaca futilitats intranscendents dins del paràmetres catòlics i catalanistes, a part de nombrosos errors en dates i dades.
A les seves Fulles, al volum VIII, obligat per la projecció dels personatges, d’una banda, i segurament per la coneixença amb els seus familiars i molts veïns que els hi seria incompressible l’oblit, per altra, dedica a Jaume Brossa i Roger totalment tergiversada, plena de retrets morals i inexacte en moltes de les dades.
Atribueix que no cursés cap carrera a la mort del pare en l’adolescència, el presenta com un exaltat, Un rebentaire diu, parla de la seva vida a París, però omet cap relació amb en Ferrer i Guàrdia, es refereix a Brossa com a director de La Publicidad i omet les circumstàncies de la mort consignant només la causa gripal.
A Ignasi Iglesias li dedica catorze pàgines, amb una cronologia força inexacte, donant a vegades la reposició d’una obra com l’any de la seva estrena, enaltint aspectes que li plauen i silenciant aquells que eren contraris al pensament de Clapés. Ho amaneix dient que Iglesias, al tombant de segle ‘es formava una cultura literària llegint entre altres obres d’autors estrangers aleshores de tendències pernicioses’
Respecte a la seva època juvenil, retrata l’ambient que en aquestes pàgines hem destacat des la incomprensió inicial dels andreuencs cap a aquell personatge estrafolari: ‘Se’l veia sempre voltat d’altres joves aficionats al teatre, parlant de teatre, d’en Pi i Margall, de Catalanisme, de Romea, de companyies que actuaven al teatre Tacon, de Sant Andreu i de les obres que s’hi representaven; ell llavors era el patriarca, d’aquells grups n’era l’eix; deambulant el matí de les festes el trobàveu per la via de França, camí de Montcada o de Gramanet i altres entorns de la població nadiua, i a les tardes pel carrer Major o d’altres passeigs, o bé al teatre, parlant, discutint o presidint el grup, ara d’aficionats a les lletres, ara d’aficionats al teatre, ara amb els que escrivien periòdics locals o amb els que feien catalanisme, en aquell temps en que sols veia la llum entre els diaris de Barcelona “La Renaixensa” la qual a Sant Andreu, sols tenia dues subscripcions’.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8)
(Capítol 9)(Capítol 10) (Capítol 11) (Capítol 12), (Capítol 13), Capítol (14)
