Pel 1902 Ignasi Iglesias es podia considerar un autor consagrat. Algunes de les seves obres s’havien traduït i representat a l’estranger, en castellà, francès o italià, però li mancava el gran èxit, l’obra cabdal per passar a la història, i això arribaria el 1903, amb un èxit delirant en l’època, encara que avui, algunes veus la veuen una obra ben inspirada, però ni de bon tros la millor.
El 6 de febrer de 1903 era estrenada al Teatre Català Romea, Els Vells, setze personatges en escena, catorze representant una edat avançada a l’època, majors de seixanta anys, que com diu el llibret L’acció, en una barriada fabril dels suburbis de Barcelona. Època actual. En realitat va inspirar-se en uns fets reals ocorreguts feia poc a la fàbrica de Can Galtacremat, a Sant Andreu, de la qual avui només en resta la xemeneia, sent pisos i un centre cultural la resta del terrenys.
En Els Vells, Iglesias depassa per primera vegada en un drama el conflicte individual, per tal d’abordar un veritable drama social. L’obra denuncia el problema dels obrers de l’època que, en fer-se vells i minvar les seves forces, la seva productivitat era menor i eren apartats i acomiadats del lloc de treball a la fàbrica, sent substituïts per gent jove i forta.
Aquest fet comportava autèntics drames, perquè no existint subsidis de jubilació, ni seguretat social, ni cap mena de cobertura per a la bellesa, els treballadors vells havia de sobreviure mantinguts per els seus fills que prou feina ja tenien en pujar una família com per afegir-li noves boques o, en el cas de no tenir-ne o d’haver mort els fills, haver de morir de fam abandonats si no eren acollits per una institució benèfica on podien sobreviure.
Dirigida i interpretada en el paper d’en Joan per Enric Borràs, Valeri l’interpretava Iscle Soler; els primers papers femenins, Úrsula i Susanna, eren interpretats successivament per Anna Monner i Maria Morera i els dos papers més joves, els dels fills de vint i tants anys, Engracieta i Agustí van ser per Dolors Delhom i Joan Domènec, i els dos octogenaris de la obra, Oleguer i Menut, Jaume Marti i Modest Santolària.
Els Vells, que Iglesias havia acabat d’escriure a Sant Andreu el gener, un mes abans de l’estrena, seria traduïda al castellà per Francisco Jurado de la Parra, i estrenada a Madrid pel propi Enric Borràs, al Teatro de la Comedia el 30 de març, portant-la desprès per llationamèrica, on va ser també un gran èxit. Traduïda al francès per Pierre Rameil i Frédéric Gaisset, seria estrenada al Teatre L’Oeuvre, a París, el 8 de desembre de 1908.
En assolir les cinquanta representacions al Romea, l’empresa va dedicar-li una funció d’honor en homenatge a l’autor. Al final l’escenari s’omplí de rams de flors. Iglesias, entre grans aplaudiments va dir: ‘Senyors: dels dolors dels pobres he fet aquesta obra que avui em dóna una gran alegria. Vosaltres em tireu flors i corones de llorer. Ells les porten d’espines. Una llàgrima per a ells!!!’
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Enllaços als capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8), (Capítol 9), (Capítol 10), (Capítol 11), (Capítol 12), (Capítol 13), (Capítol 14), (Capítol 15), Capítol (16), Capítol (17), Capítol (18), Capítol (19), Capítol (20)
