‘Els homes i les dones en el teatre obrer d’Ignasi Iglesias són, parlen i viuen com els obrers de Sant Andreu a les darreries del segle XIX. Són veritables documents que permetrien reconstruir aquell ambient humà si arribessin a perdre-se’n els altres testimonis’. Amb aquesta brillant frase comença el cinquè dels sis apartats de A guisa de pròleg, que encapçala el volum vuitè de les Obres completes de El Poeta dels Humils i segueix: ‘Vesteixen com han de vestir, els mobles de llurs cases i fins la decoració de les parets són copiats de la realitat. Els seus costums són autèntics, les dones treballen a la fàbrica quan són joves; no hi ha cap mena de servei, les dones es fan el menjar amb quatre esgarrapades, endrecen la casa i administren la setmanada que l’home porta íntegra cada dissabte’.
Al paràgraf següent rebla: ‘Els homes tenen punt a fer les feines del seu ofici i treballen de gust. No és gaire comú entre ells l’avorriment de la feina. La seva regla de vida comporta un cert benestar i un simple decòrum per tal com mengen bé, van endreçats, el diumenge es muden i dormen en bons llits de matalassos i tenen cortines i tovalles blanques a la taula. La setmanada no els permet arraconar importants estalvis, però la seva uniformitat els fa desistir de tota vel·leïtat extraordinària’.
‘La moral d’aquesta gent és sana, però no els ve de cap creença transcendental, sinó de la fermesa del cor. Quatre màximes ben enteses són fonamentals de llur conducta; no sentireu mai que les prediquin, però tot les deuen conèixer i definir igualment. La puresa de llurs ànimes la podeu comprovar per l’agilitat del seu judici a condemnar la mala acció tot just començada. Pocs d’ells han anat a estudi, i els pares que tornen cansats de la fàbrica no tenen temps de predicar aquesta moral als fills. Però la rectitud moral s’encomana més per exemplaritat de la conducta que pel sermó’.
Unes paraules, les de Pere Corominas, amic des de la joventut amb Ignasi Iglesias, que demostren no només un gran coneixement del dramaturg i la seva obra, sinó del Sant Andreu d’aquell temps, però que alhora, i qualsevol de nosaltres amb certa edat n´és conscient, no solament retrata aquell Sant Andreu de finals del segle XIX, sinó que resulten vàlides per a descriure bona part del Sant Andreu de fa trenta o quaranta anys, i la totalitat, potser, del de fa cinquanta o seixanta.
Corominas, en el pròleg del volum vuitè de les Obres Completes, admet que Enric Borràs, que tenia quaranta anys, era peça clau en el triomf de Els Vells. Borràs, interpretant un vell de setanta i quan Corominas escrivia això ja tenia la edat que li assigna el guió i la seguia representant amb èxit, com feia també de Manelic a Terra Baixa.
Ell va passar la guerra i va morir molt gran, amb noranta quatre anys, el 5 de novembre de 1957, quan el teatre català havia passat tota una maltempsada. Va estar en actiu fins avançada edat, ja que s’havia retirat dels escenaris el 1952. Aleshores vivia al barri de Vallcarca, a Barcelona, i el seu enterrament en ple franquisme va constituir, com el d’Iglesias en plena dictadura de Primo de Rivera, un acte multitudinari i, en certa manera, d’afirmació cultural catalana
Enllaços als capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8), (Capítol 9), (Capítol 10), (Capítol 11), (Capítol 12), (Capítol 13), (Capítol 14), (Capítol 15), Capítol (16), Capítol (17), Capítol (18), Capítol (19), Capítol (20), Capítol (21), Capítol (22),
