Els consistoris de llavors renovaven la meitat dels càrrecs cada dos anys, de manera que no sortia tot el consistori sencer, sinó la meitat i l’altre meitat de regidors de regidors continuaven dos anys més.
Els dos andreuencs que sortiren elegits foren ell i Francesc Sans, vell amic el qual havia editat La voz de las afueras. També obtindria regidoria per un altre districte Pere Coromines. Al volum XVII de les seves Obres completes, Leandre Cervera abordaria aquesta etapa amb l’article Ignasi Iglesias, regidor d’ànima blanca, qualificatiu que s’escau plenament a la seva dedicació municipal.
S’hagué d’enfrontar a la màquina corrupte de la Casa de la Ciutat, ell que era d’una honestedat modèlica; anys després però el seu pitjor tràngol va ser que encara no dos mesos després d’haver estat escollit, va haver de fer front a un dels fets més tristos de la història de la Ciutat, els Fets de Juliol o també anomenats Setmana Tràgica. En un principi, era una vaga de vint-i-quatre hores convocada pel dia 26 de juliol de 1909, com a protesta conta la mobilització dels reservistes, la majoria cassats i amb fills petites que eren enviats a Àfrica, on l’exèrcit espanyol no podia controlar els indígenes que amenaçaven els interessos de les companyies mineres dels amics del monarca.
La Setmana Tràgica va tenir greus conseqüències a Barcelona, ja que molts punts de Catalunya i també a Sant Andreu, on les masses incendiàries assaltaren i cremaren l’Església Parroquial, la de Sant Pacià que llavors era un convent de Maristes, l’Escola Jesús i Maria i Els Padres Jesús, Maria i Josep. Les Dominiques es lliuraren per la presència de tropa i la Casa Asil va ser defensada per alguns andreuencs.
Els ferroviaris havien tallat el tren a Sant Andreu i la població estava aïllada i controlada pels revoltats. L’epíleg va venir el 30 de juliol quan la tropa arribava a la Sagrera i estava disposada a entrar a Sant Andreu desfent a canonades les barricades on es parapetaven els insurrectes. Aleshores els militars es van trobar Sans, Iglesias i Josep Cararach, amic de joventut i dels inicis del catalanisme a Sant Andreu, també regidor, ensems que com a metge president local de la Creu Roja que, emparats amb la bandera de la institució, varen parlamentar amb el general que comandava la columna. Aquest els va concedir una hora per desfer la barricada abans no la desfés a canonades, i llavors els regidors es van posar a saltar de barricada en barricada, sota la pressió militar, per convèncer els alçats d’abandonar el lloc i tornar a casa per a evitar mals majors.
De la Setmana Tràgica s’incriminà a Francesc Ferrer i Guàrdia, sogre de l’amic d’Iglesias Jaume Brossa. Això va provocar una campanya internacional clamant per la seva innocència però, malgrat tot, fou assassinat i afusellat a Montjuic, com altres cinc caps de turc, un d’ells Joan Miquel i Baró, conserge i republicà, company de partit d’Iglesias i l’únic afusellat amb militància política. Com va passar en el Procés de Montjuic, la repressió ensombrí la Ciutat.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29,
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
