El 1908 Ignasi Iglesias vivia al cim de la popularitat. L’Esquella de la Torratxa li va demanar un text per al seu Almanach de 1909, un any que el 6 de febrer, al Teatre Novedades, va estrenar Foc Nou, dirigida per Adrià Gual, de la qual Eduardo Marquina en faria una versió castellana que es titularia Vida Nueva. No cal dir que aquest vegada l’èxit i la fortuna també van somriure a l’obra i a l’autor.
Però Iglesias en aquells anys havia o l’havien anat atraient més i més cap a la política de partit, militant en el Centre Nacionalista Republicà, que dirigia el seu amic de joventut Pere Corominas. Era una formació creada a finals de 1906, sorgida de l’Esquerra Catalana, Unió Catalanista i Unió Republicana. El CNR era una formació forta, potent en l’època, que comptava amb més de mil afiliats, quan la poderosa Lliga Regionalista no entenia encara sis-cents.
A Catalunya es vivia una situació excepcional, quan durant l’estrena de Les Garses s’havia produït l’Assalt del Cu.Cut! Ja hem descrit la reacció de indignació de totes les forces catalanes davant l’agressió d’un grup de militars espanyols i La Llei de Jurisdiccions, que arbitràriament facultava a jutjar militarment qualsevol civil. Es va crear la candidatura anomenada Solidaritat Catalana, on s’integraren la Lliga, republicans del CNR, carlins, federals i Unió Republicana, mentre que els lerrouxistes es mantenien a part, i aquesta candidatura va assolir 41 dels 44 escons possibles. D’aquí sorgí la reivindicació de la Mancomunitat i es desenvoluparia la voluntat de La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba.
Amb aquesta conjuntura i tement que les forces catalanistes de Solidaritat Catalana copessin totalment els ajuntaments, des de 1907 es venien ajornant les eleccions municipals, perpetuant els consistoris anteriors, sent per fi convocades com a eleccions extraordinàries el dia 2 de maig de 1909. La situació era extrema i els partits jugaren fort. No es va repetir la situació de Solidaritat Catalana, però els carlins i els nacionalistes de dretes havien pactat i tots presentaren personatges de relleu.
Els republicans radicals espanyolistes acudiren amb el mateix Alejandro Lerroux, Emiliano Iglesias, Jaume Morros o Jaume Colomines Masseras; es presentava també el periodista federal Conrat Roure, i l’Esquerra Catalana portava homes com Joaquim LLuhí i Rissech, Josep Roca i Roca, Antoni Marsà, Trinitat Monegal i el mateix Ignasi Iglesias. El nostre protagonista seria elegit Regidor i anomenat Tinent d’Alcalde pel districte de Sant Andreu, llavors anomenat Distrito IX, molt més ampli que l’actual, que anava pràcticament fins a la Sagrada Família i tot l’actual Nou Barris.
Iglesias, que ‘sentia una repugnància irresistible a l’exhibicionisme dels càrrecs representatius’, va ser proposat per Rovira i Virgili, acceptant després d’una discussió-baralla, que duraria de les quatre de la tarda a les onze de la nit, durant la qual arribà a retreure-li, conscient de la responsabilitat: ‘I jo que creia que vos Rovira éreu el meu amic’. L’endemà El Poble Català donava la notícia de la candidatura d’Iglesias.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28,
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
