Ignasi Iglesias seria elegit regidor en les eleccions municipals del dia 2 de maig de 1909, que van resultar extraordinàries ja que feia tres anys que es venien ajornant i la llei indicava que cada dos s’havia de renovar la meitat del consistori. El mes de desembre es celebrarien unes noves eleccions per renovar l’altra meitat que seguia prorrogada, i van entrar personalitats com Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Narcís Verdaguer i Callís; i pels radicals lerrouxistes, Francisco Giner de los Rios o Joan Sol i Ortega.
Tot i ser d’un bàndol oposat, com a regidor congenià amb Josep Llimona i Bruguera, persona també íntegra, catalanista de dretes, amb unes conviccions religioses fortament arrelades, escultor, autor el 1907 de l’escultura El Desconsol, i qui esdevindria una figura clau en la reorganització dels museus de la ciutat.
Era Alcalde de Barcelona el 1909, en el moment que Iglesias va entrar a l’Ajuntament, el jove Albert Bastardes i Sampere, que tenia la mateixa edat que Iglesias. Havia ocupat el càrrec el 1908 quan, per l’enfrontament dels pressupostos, havia dimitit el conservador Domènec de Sanllehy. El juliol, arran de la Setmana Tràgica, Joan Coll i Pujol ocuparia el càrrec d’alcalde per cinquena i darrera vegada, ja que el deixaria el novembre, sis mesos abans de morir, ocupant llavors l’alcaldia Josep Collaso i Gil, en la tercera de les seves quatre alcaldies, fins el febrer de 1910, quan el rellevaria el tarragoní Josep Roig i Bergadà, que estaria de febrer a desembre, quan arribaria el Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao i marquès de Vilanova i la Geltrú.
Iglesias, doncs, acabaria el període de regidor amb cinc alcaldes de Barcelona en dos anys, la qual cosa realment emprava més temps en les preses de possessió que en els debats als plenaris.
Sent regidor va estrenar també, el 1909 Cendres d’Amor, La Comediant i La Cegueta de la Costa i el 1910, La Noi Maca. El seu teatre havia canviat del de feia deu anys, però també els gustos del públic. Ara arribaria un període durant el qual a Iglesias li costaria estrenar per diverses circumstàncies: el 1911 el Romea canvià uns anys d’empresari i programà també obres en castellà, també arribaven obres de nous autors estrangers, el cinema va començar a competir amb el teatre i el futbol va començar a ser l’espectacle en ebullició; així, doncs, tot sumava en contra del monopoli que abans havia representa el teatre pel que fa a l’oci.
Un gran esdeveniment per a l’Iglesias va ser la participació en la Festa de la emancipació social al Casino Andreuenc. L’Iglesias regidor no s’oblidava d’assistir als esdeveniments andreuencs, seguia vivint a Sant Andreu, al carrer de la Mare de Déu del Pilar (avui Coroleu), número deu, passejant per Sant Andreu les poques hores que el seu càrrec li ho permetia.
També s’explica que fruit de la seva experiència a l’Ajuntament va escriure Joan Barra una sàtira municipal, però mai va voler que s’estrenés en vida d’ell i això que l’obra resulta prou ensucrada i l’únic inconvenient és que l’obra té alguna complicació.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31,
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
