Ignasi Iglesias va viure amb dolor i com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona la Setmana Tràgica de 1909. Quan encara no feia ni dos mesos que havia ocupat el càrrec, veié amb desesperació l’afusellament de Joan Miquel i Baró, veí de Sant Andreu; l’arbitrarietat, veritable crim d’estat, que es va cometre amb el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, sogre del seu company des de la infantesa, Jaume Brossa; i tant per ell, com per la societat en general, la setmana tràgica representa un abans i un desprès en el pensament, l’actitud i els gustos de la gent.
Els incidents havien causat un centenar de morts, nombroses esglésies i escoles cremades, curiosament les més marcadament significades en la catalanitat i, en canvi, cap caserna, banc, comissaria va resultar agredida. Qui manava les turbes, en un principi els lerrouxistes, haurien d’haver estat al davant de la vaga convocada i, aparentment, no van saber o no van voler controlar-la i el que va començar com una protesta contra l’enviament de reservistes a la guerra al Marroc acabà en una revolta anticlerical.
En la repressió posterior, el diari del grup polític d’Iglesias, El Poble Català, va ser suspès per ordre governativa. Dins del Centre Nacional Republicà també va haver-hi una renovació i entrà gent jove, nous polítics, com Francesc Layret, Albert Bastardes o Lluís Companys que agafaren llocs de responsabilitat. Arran d’aquella crisi, el 1910 s’impulsaria el Centre la Unió Federal Nacionalista Republicana.
De la seva etapa com a regidor, que en les Obres Completes ens en parla Leandre Cervera en el text anomenat Regidor d’Ànima Blanca, Iglesias, encara no amb quaranta anys, idealista i amb fàstic per la corrupció, se’ns explica que es dedica a àrees socials, les que llavors anomenaven de beneficència, topant sovint amb la burocràcia municipal, que no permetia atendre ni atorgar ajudes sense processos ferragossos, quan la necessitat era imperiosa i immediata.
S’expliquen anècdotes, reals o tergiversades, d’haver tret a empentes del despatx a algú que l’intentava comprar; saltar-se alguna norma per a cobrir una necessitat urgent d’una família en la indigència o consells que es deixés d’escrúpols i fes diners, perquè, en fes o no, quan acabés el mandat, la gent es pensaria que n’havia fet com en feia tothom.
Estigué poc temps, dos anys, i en les següents eleccions fou dels que sortí del consistori i es va reincorporar a la vida de sempre, encara que ja sempre més polititzat, però sense ganes de tornar a un càrrec públic, al qual havia entrat a la força i en sortí tant aviat com va poder. Però no només les circumstàncies i els fets polítics, sinó la mateixa dinàmica municipal i el tast de realitat van canviar el caràcter d’Iglesias i ja no va ser mai més aquell jove andreuenc carregat d’il·lusions i projectes engrescadors.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30,
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Fotografia: estàtua d
