Joan Pallarès recull l’emocionat discurs d’agraïment que Ignasi Igesias va adreçar a les milers de persones que es van aplegar al Parc de la Ciutadella per expressar la seva admiració a l’artista i, sobretot, a la persona.
L’homenatge del poble de Catalunya a Ignasi Iglesias havia congregat milers d’ adherits i durant el banquet al restaurant del Parc de la Ciutadella no hi cabia més gent, a part dels que havien desfilat durant el matí en la ballada de sardanes. Desprès del discurs de diverses personalitats i la lectura de notes d’adhesió com la de Tereseta Boronat, ballarina andreuenca, des de París, i la dels presos polítics tancats a la Presó Model per la Dictadura, es va donar compte de les adhesions des de l’Havana, Buenos Aires, París, Perpinyà o Madrid, finalment prengué la paraula Ignasi Iglesias:
“Divendres passat us deia que sentia pesar damunt meu totes les vostres lloances i que em semblaven injustes per a un home com jo; avui les accepto de bon grat, perquè si no ho fes així us podia ofendre. Les accepto, però no patiu, interiorment la meva humilitat seguirà manant, el meu esperit no es deixarà temptar per l’orgull i per la vanaglòria, i aquesta força de perseverar en la feina, aquesta seguretat que sento enganxada a la meva ànima, aquest profund sentiment de que haig d’acceptar el que els vostres cors m’ofereixen, es deu a que d’una banda no puc dubtar de la vostra sinceritat, a que no puc creure que us en vulgueu riure d’un home que ha mostrat sempre una bona fe tan gran en tots els seus actes, i per altra que aquest granet de sorra que sóc en el món, o si ho voleu encara millor, aquest munt de llàgrimes, en aquest moments representa per a tothom, com per a si mateix, a tot un poble dolorit. I totes les lloances, tot l’entusiasme, no el desperto jo: el desperta el que represento, per una gràcia especial, en aquests moments.
He escrit sempre pensant en fer el bé; mirant cap als humils, els ignorats, els que pateixen; m’he donat en cos i ànima al poble i per això el seu reconeixement és immens, per això ha assolit la meva modesta ploma, despertar en ell aquesta estimació, aquest amor que tant m’emociona perquè he exaltat coses tan altes, perquè he aconseguit mostrar una petitíssima part de les belleses espirituals amagades en el seu esperit.
Agraeixo especialment el detall de l’Ajuntament de la meva estimada Lleida que, passant per damunt de convencionalismes partidistes, ha volgut dedicar-me la seva adhesió. Aquell no ha volgut oblidar el meus anys juvenils que vaig passar a la ciutat d’on vaig tornar a Barcelona amb el meu cor d’adolescent pletòric de salut espiritual i sana alegria M’emociona la carta de Ros Sabater i la dels presos i en elles veig manifestar-se potent i inquebrantable el fons de bondat del nostre estimat poble, que té els braços oberts amb afany insaciable de germanor i universalitat. Per a un artista aquest homenatge dels obrer és la glòria més pura, i encara més per a qui com per a mi l’amor ho es tot. I ara us prego em deixeu seguir el meu camí, no em pertorbeu amb més homenatges, em sento acompanyat, només us demano que quan mori, em recordeu com algú que, modestament, va lluitar en la mesura de les seves forces, per tot el que pogués significar un ideal de pau i de justícia.
Els aplaudiments durarien diversos minuts, l’acte va emocionar als qui el van viure, ja que era quelcom més que un homenatge a un escriptor: era un clam de llibertat.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34, Capítol 35, Capítol 36, Capítol 37, Capítol 38, Capítol 39, Capítol 40, Capítol 41, Capítol 42, Capítol 43, Capítol 44, Capítol 45, Capítol 46…
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
