El 1923 va fer el pròleg de Campànules, del metge lleidatà Josep Estadella i Arnó. Estadella nascut al 1880, republicà en temps de la II República seria diputat, senador i Ministre de Treball, Migracions i Seguretat Social. Un parell d’anys més tard prologaria A l’ombra del camí, un recull de poemes d’Emili Saleta i Llorens, escriptor reusenc, jocfloralista, vinculat a Unió Socialista, que moriria el 1953, prologant-li el seu darrer recull de poemes, L’Últim Refugi, Tomàs Roig i Llop. També va prologar Com nosaltres perdonem… del sabadellenc Pere Salom i Morera, això era ja el 1926. Salom havia estat regidor i també alcalde de Terrassa fins al cop d’estat de Primo de Rivera de 1923.
Pel 1924 escrivia a Nostre ideal, és aleshores quan composava el poema dramàtic, en vers i per a infants, titulat La Baldufa d’Or, amb música del Mestre Joan Balsells. Aquesta obra està dedicada a tots els nens i nenes de Catalunya, i de la qual es diu que no pogué conèixer-la estrenada en vida, però ens consta que va ser estrenada al Tívoli el febrer de 1926. Inèdites restarien La Gloria dels Fills, El Perdó, L’Avia de les Roses» i «Els Carrilaires«, que restarien inèdites a la seva mort. També de 1924 és la narració El Vell Carrilaire, el drama d’un maquinista jubilat que embogia en veure que amb la seva jubilació també hi anava el desballestament de la seva estimada màquina, la companya de tota la vida.
Després de cinc anys sense estrenar, silenci imposat pels qui dominaven els escenaris catalans, el 17 de desembre de 1926, al Teatre Novedades Enric Borràs, que aleshores vivia i actuava a Madrid, va retornar i li estrenava La Llar Apagada, drama en tres actes, en la qual alguns han volgut veure trets autobiogràfics sobre un matrimoni que arriba a certa edat i no tenen fills. Aquesta vegada va ser un èxit clamorós, total, fins al punt que el crític Joan Puig i Ferreter el considerà “excel·lent i genial”. L’elogi a l’obra va ser unànime, sent representada en versió castellana fins i tot a la mateixa Barcelona.
Tot i que es considera la darrera obra d’Ignasi Iglesias, no seria així. Encara el 1927 vindria Les Flors de Maig, realment la darrera estrena, però a partir d’aquell moment, Ignasi Iglesias ja era una “patum”, un mite que havia reblat la carrera amb un gran èxit, per això restà la fotografia fixa de La Llar Apagada, dirigida per Joaquim Montero.
Tant parlar de l’Iglesias dramaturg, hem oblidat l’escriptor fi, com es mostrava a Siluetes Ciutadanes, de la qual en parlavem quan alborava l’any 1917. Editat a La novel·la nova, és un recull d’articles de personatges descrits amb enginy i amb regust trist com, per exemple, El memorialista, escriptor frustrat; La ballarina coixa, artista frustrada; El pianista de manubri, que per afalagar al seu capdavanter polític li martiritza la son a cants de La marsellesa i La internacional; La pobra vergonyant, on l’orgull pot més que la necessitat; L’aprenent de carboner, melangiós trapella de bon cor; L’alcohòlic, que narra una trobada a la nit, amb un vell amic pels carrers de Sant Andreu, i tants altres, com El Santi-di-guixi, El cec amb el gos o el mordaç Els castellanistes, on reflecteix la traïció a la llengua per part d’una determinada classe social.
Enllaços als capítols anteriors:
Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34, Capítol 35, Capítol 36, Capítol 37, Capítol 38, Capítol 39, Capítol 40, Capítol 41,
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
