Una vida de teatre, contribució a l’Any Ignasi Iglesias (41)

Estàvem al 1921, quan Ignasi Iglesias havia estrenat La Fal·lera de l’Amor, obra considerada estèticament dins del corrent noucentista i que pel seu títol pot semblar una comèdia múrria, però Iglesias mai no escrigué barroerament, sinó donant a les coses de l’amor, quasi, un misticisme laic: l’enamorada és sempre la novia formal, la mare correcta, La dona és sagrada perquè és mare deia.

Valorant Iglesias en un pla íntim, quan traspassà es polemitzà sobre el seu sentit religiós. Tomàs Roig i Llop escrigué sobre el tema sent bon coneixedor del sentiment del poeta a través del comú amic Ramon Vilaró; Vilaró i Iglesias havien parlat moltes vegades sobre qüestions cristianes i a dir del primer, aquest era interiorment un cristià de soca-rel i tenia un cor tan ample que no li cabia al pit. Roig i Llop afirma: Ell, però, no s’avenia, amb la doctrina catòlica. Sempre se n’havia considerat deslligat, amb tot el respecte, propi de la seva exquisida delicadesa espiritual.

Poeta noctàmbul, Lluís Capdevila evoca quan, amb el pintor Rafael Barradas i el comerciant Vilaró, tots quatre en llarga tertúlia a la fresca de la nit, els sorprenia el pas dels primers tramvies i dels obrers que anaven a la fàbrica i com aleshores Iglesias indicava, pudorosament, que s’havien de retirar, car considerava que ofendria la sensibilitat dels treballadors el que uns senyorets estiguessin, fumant, a la fresca a aquelles hores.

El mateix Capdevila, en parlar de la seva obra afirmava àcidament: ‘Els saineters madrilenys crearen uns personatges que després imitava i recreava el poble: el golfo, el chulo, l’organillero, etc. Iglesias creava el tipus de l’obrer català que és un dels més dignes de la terra’. O bé no seria a l’inrevés? Francesc Pujols, filòsof de difícil enquadrament, deia del seu teatre, que tots els drames se li acabarien al mig del primer acte si algun espectador li donés trenta o quaranta duros al protagonista.

El 1933 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de l’Havana, a l’Illa de Cuba, lloc on Carme Buxadós havia interpretat excel·lentment les seves peces teatrals i era amplament conegut i valorat. Amb els anys, la seva figura juvenil de poeta esbojarrat s’havia convertit en la de patriarca, d’aspecte trist i carregat d’espatlles, de llargues i venerables barbes; Carles Soldevila diu, referint-se a la seva imatge, que a la passió d’Olesa faria de Crist.

Abans com ara, els escriptors no podien viure només dels seus textos. Casat i sense fills, hagué de buscar-se les garrofes en un treball estable, ja hem dit que aconseguí ser funcionari a l’Arxiu Municipal de Barcelona, feina que assumí perfectament, guanyant-se el sou i no limitant-se a ‘anar a firmar’. El fet de treballar honestament quan molts creien, erròniament, que podia viure de les rendes de les seves obres, li valgué que el titllessin de gasiu i interessat; sol passar quan es mira des de fora el món dels artistes.

Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34, Capítol 35, Capítol 36, Capítol 37, Capítol 38, Capítol 39, Capítol 40,