Acabada l’etapa de regidor i en aquells anys prou eixuts, va escriure força temps, entre 1911 i 1915 a El Poble Català, que tornava a sortir desprès de la interrupció governativa de la Setmana Tràgica, primer un setmanari aparegut el 1904 i, des de l’11 de maig de 1906 fins a la seva desaparició el 14 d’abril de 1918, amb periodicitat diària.
Alternativa a La Veu de Catalunya de la Lliga, la publicació era de tendència catalanista, republicana i moderada, i entre 1906 i 1910 va editar una biblioteca literària a la qual col·laboraven Eugeni D’Ors, Joan Maragall o Pompeu Fabra. Els mateixos que ho feien a les seves pàgines, amb Ignasi Iglesias, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Claudi Ametlla, Carles Soldevila, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cebrià de Montoliu, Joaquim Cases i Carbó o Prudenci Bertrana.
Si a la primera època havia estat dirigit per Joan Ventosa i Clavell i desprès per Francesc Rodon, a partir de l’1 de gener de 1910, quan traslladaren la redacció al principal del número 14 de la Rambla de les Flors, Pere Corominas assumí la direcció i, des de 1916 fins el 1918, Antoni Rovira i Virgili, que tenien una revifalla en la campanya electoral del maig de 1919, quan Rodon va treure uns números amb interès electoral.
També el veurem a finals de 1912, llegint uns textos a La Llum Andreuenca en la festa de comiat dels quintos andreuencs que marxaven a complir el servei militar o com a mantenidor dels Jocs Florals a València.
Escrivia també arreu; d’aquells anys veiem algunes col·laboracions a La comarca de la Selva de Santa Coloma de Farners (1915), una revista titulada L’avançada (1915) en memòria necrològica de l’historiador republicà Salvador Sampere i Miquel, La tribuna (1917) o El Faro (1918), revista d’Amposta, una revista que fa pocs anys encara la recordo existia, on feia una semblança d’una jove promesa dels republicans, el tarragoní i mestre a Tortosa, Marcel·lí Domingo i Sanjuan.
De 1915 va ser la seva visita a Sallent, a casa del seu bon amic Joan Vilaseca, aquell que anys enrere havia complert pena de desterrament a Sant Andreu i li havia ensenyat els secrets d’Èrato. Allà a Sallent pronunciaria una conferència, a partrir de la qual els sallentins sempre li servaren una gran admiració: de pocs mesos abans de morir encara es coneix correspondència entre els dos amics i en morir Iglesias recaptaren per fer-li un monument i assoliren que la plaça de les Cols, s’anomenés d’Ignasi Iglesias.
Però a sobre de tota la complicació que portava passar el 1913 en blanc, el 1914 es va presentar també sense cap estrena en l’horitzó i el panorama europeu semblava un polvorí a punt d’esclatar en qualsevol moment ja que les potències s’aliaven i armaven, l’ambient prebèl·lic era escalfat contínuament i només mancava una espurna per fer saltar tot enlaire.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Enllaços als capítols anteriors:
Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34,
