Sent regidor encara presidiria els Jocs Florals de Sabadell i presidiria també al una vetllada al Fomento Andresense en la qual es recaptaven fons per ajudar a les famílies dels obrers empresonats per la Setmana Tràgica.
Iglesias, desprès de l’etapa de regidor, estrenaria Flors de Cingle, el 1911 i L’Home de Palla el 1912, aquesta darrera amb el Sindicat d’Actors Dramàtics de Catalunya, agrupació d’actors que sorgí en bona part dels desacords entre l’empresari Ramon Franqueza, que portava el Teatro Principal, i com a iniciativa d’actors que pretenien dignificar la professió i tenir força davant les condicions laborals de la seva època, quan es preparaven obres contínuament i les jornades i assaigs eren esgotadors.
Si en un primer període del Sindicat, entre el febrer i el maig de 1912, van utilitzar el Teatro El Dorado, perdent diners, en la segona, d’octubre de 1912 a febrer de 1913, apostaren pel Teatro Espanyol i apostaren per plats forts, com Iglesias, però no tots els actors van sumar-se a la iniciativa, algunes esperances posades fallaren, com la mateixa Xirgu, i la cosa no tiraria massa endavant.
Tot plegat, cal dir que alguna cosa bullia en els escenaris d’aquella època. Per exemple, el 14 de setembre de 1911, recent estrenada Flors de Cingle, ja s’havien reunit en un banquet al Mundial Palace, els actors, autors i crítics de teatre català, sota la presidència d’Apel·les Mestres, Santiago Russinyol i el mateix Ignasi Iglesias per acordar la creació d’una mena de plataforma, anomenada Teatre Català, per tal de defensar els seus interessos i propagar la cultura teatral catalana.
També en aquell temps retornaria a la seva estimada Lleida a evocar records d’adolescència i joventut. Ho va fer per presidir els Jocs Florals i en el seu discurs rpetiria diverses vegades ‘Lleida, Lleida enyorada!’, ciutat amb la qual sempre havia mantingut el contacte i amb alguns vells amics.
Havent mort Joan Maragall el 20 de desembre de 1911, el gener de 1912 Iglesias va pronunciar un sentit parlament, en nom d’Esquerra Catalana a la sessió necrològica que l’Ajuntament de Barcelona li va dedicar en el qual va demanar que al Parc de la Ciutadella s’erigís un monument al poema La vaca cega.
En aquesta etapa, la mà d’Iglesias fou providencial perquè Pere Cavallè i Llagostera estrenés a Barcelona. És possible que es coneixessin de molt abans, de quan havia portat Foc Nou a Reus el 1900 i presidit els Jocs Florals de 1907. Cavallé, regidor republicà per Reus en l’època que Iglesias ho era a Barcelona havia nascut el 1880 i si destacà com a dramaturg, que també escrivia amb pseudònim de Claudi Muntanya, també ho faria com a polític, sent President del Centre de Lectura de Reus, President de la Diputació de Tarragona en temps de la República i diputat al Parlament, morint a Reus el 1939.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Enllaços als capítols anteriors:
Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33,
