Una vida de teatre, contribució a l’Any Ignasi Iglesias (43)

A Ignasi Iglesias, ja abans però sobretot desprès de l’apoteosi de l’estrena de La Llar Apagada el desembre de 1926, li havia arribat l’hora de rebre honors i reconeixements. Si ja tenia la Legió d’Honor o la Medalla de la Previsió Social, entre altres molts guardons i reconeixements, ara li arribaria la Medalla d’Or del Treball i el gran homenatge del poble català que es celebraria al Parc de la Ciutadella, del qual en parlarem extensament, acompanyant-lo a la presidència de l’acte els seus amics Joaquim Cabot, Maurici Vilomara, Apel·les Mestres, Enric Borràs, Enric Morera, Santiago Russinyol i Ramon Casas.

Però ell llavors portava des de feia uns anys una vida retirada, amb poques aparicions públiques, sense acudir massa als cercles teatrals, fent tertúlia d’amics a casa del comerciant de joieria Ramon Vilaró, on acudien Lola Anglada, Caterina Albert (Victor Català), Prudenci Bertrana o Apel·les Mestres entre alguns altres.

Amb tot, ell va conservar tota la vida el bons i grans amics a Sant Andreu, malgrat la seva marxa a Barcelona, al passeig de Sant Joan, però el seu poble havia canviat molt, ja que havia arribat molta gent forastera que l’admirava però no el reconeixia físicament. Un bon dia, cap el 1927, el seu amic el músic Joan Pich Santasusana, segons em va explicar ell personalment l’anècdota, va trobar-lo passejant sol i trist pel carrer Gran de Sant Andreu i en preguntar-li el motiu del seu torbament Iglesias li respongué amb desolació: “He anat de Cal Borni a Can Tissó i ningú no m’ha reconegut”. És a dir, havia creuat tot Sant Andreu, des de l’actual Parc de la Pegaso fins a la plaça de Mossèn Clapés, caminant, sense trobar-hi un conegut, el que per ell representava un veritable drama.

Realment també cal dir que la darrera època d’Ignasi Iglesias, els darrers anys de la seva vida, no només la política, sinó la societat havia canviar molt. Barcelona, tot el país, havien viscut els drames del pistolerisme, amb una escalada terrorista especialment àlgida a finals de la guerra, a partir de 1918, que enfrontava els sindicats i la patronal, a trets cada dia, amb morts, bombes i sabotatges,

Per altra banda, des de 1923, les activitats socials i el catalanisme s’havien vist durament reprimits després del cop d’estat del Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, que el setembre de 1923 destituí les autoritats democràtiques a tot nivell, fins i tot municipal, nomenà a dit les noves, i regí el país mitjança un directori format únicament i exclusiva per militars fins que uns anys després integrà algun civil afí.

Admirador de la Itàlia de Mussolini, el dictador Primo de Rivera va rebre el recolzament del Rei Alfons XIII, impulsà les obres públiques, entre elles les preparatives de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, però clausurà nombroses entitats culturals, orfeons, teatres i qualsevol de signe obrer o catalanista amb una repressió desfermada arreu.

Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34, Capítol 35, Capítol 36, Capítol 37, Capítol 38, Capítol 39, Capítol 40, Capítol 41, Capítol 42