Ignasi Iglesias havia mort a tres quarts de vuit del vespre del dimarts 9 d’octubre de 1928 al seu pis del numero seixanta del passeig de Sant Joan, cantonada passatge Tasso, amb el portal i la vorera plena d’admiradors. En conèixer-se la notícia, va augmentar el seu nombre amb presència de molts andreuencs que, a peu i a aquelles hores de la nit, acudiren a expressar el condol.
També havia arribat a les nou de la nit Manuel Ribé, cap de protocol, portant el condol de l’Alcalde, el Baró de Viver, els artistes i empresaris Maria Vila i Pius Daví, l’advocat i polític Amadeu Hurtado, els empresaris del Novedades i Romea, representants de la Associació d’Empresaris i Associació Obrera de Teatre, Avel·lí Bardia, amic de la infantessa; Ateneu Barcelonès, Reial Cercle Artístic, Societat d’Autors, Societat d’Actors, Foment de la Sardana, Associació Obrera de Concerts Pau Casals, Enric Borràs (fill) en representació del seu pare acompanyat de Claudi Rigol,
També l’escultor Frederic Marés en va extreure una mascara mortuòria, alhora que els pintors i dibuixants amics d’Iglesias, Opisso, Renard i Rocarol, en van fer apunts i esbossos del difunt. Els teatre Romea i Novedades van suspendre les seves funcions en senyal de dol.
Tot el dimecres dia 10 i el matí del dijous 11 arribarien telegrames de molts punts de Catalunya i d’arreu del món i la multitud no es mouria de la porta del domicili del finat, pujant l’escala, desfilant ordenadament davant de les seves despulles i omplint la cambra de flors. Apel.les Mestres li oferí un ram de llorer, Santiago Rossinyol, que era a Girona, envià una emotiva carta i Josep Maria de Segarra li dedicà un poema.
Era el temps de la dictadura d’en Primo de Rivera, i Ignasi Iglesias representava quelcom més que un autor teatral, tal com havia quedar pal·lès en el seu homenatge feia vint mesos. Ell també representava la lluita per la llibertat de la Catalunya oprimida, empresonada o exiliada. Així doncs, el dol cap al poeta admirat representava, alhora, una magnífica ocasió per manifestar els sentiments i la voluntat catalanista, com s’havia demostrat anteriorment en l’enterrament d’Angel Guimerà i d’altres, ja que en aquestes ocasions massives resultava més fàcil expressar-se i burlar la repressió. La bandera catalana que l’embolcallava era símbol de tot això.
Cinquanta-mil persones s’estimà que assistiren a les seves exèquies, celebrades a la Parròquia de la Concepció, al carrer Aragó, car Les Saleses, a pocs metres del domicili mortuori, llavors encara no era parròquia, sinó un convent. Un punt dramàtic va ser quan al carrer Consell de Cent, entre la multitud aplegada, un tramvia va atropellar una nena, Rosa Mestres Guillén, que va perdre les dues cames. L’entitat Amics d’Ignasi Iglesias va socórrer les necessitats de la víctima i la seva família, veïns del Portal Nou.
Enllaços als capítols anteriors: Capítol 1, Capítol 2, Capítol 3, Capítol 4, Capítol 5, Capítol 6, Capítol 7, Capítol 8, Capítol 9, Capítol 10, Capítol 11, Capítol 12, Capítol 13, Capítol 14, Capítol 15, Capítol 16, Capítol 17, Capítol 18, Capítol 19, Capítol 20, Capítol 21, Capítol 22, Capítol 23, Capítol 24, Capítol 25, Capítol 26, Capítol 27, Capítol 28, Capítol 29, Capítol 30, Capítol 31, Capítol 32, Capítol 33, Capítol 34, Capítol 35, Capítol 36, Capítol 37, Capítol 38, Capítol 39, Capítol 40, Capítol 41, Capítol 42, Capítol 43, Capítol 44, Capítol 45, Capítol 46, Capítol 47, Capítol 48, Capítol 49
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
