Una vida de teatre (22). Contribució al 150 aniversari d’Ignasi Iglesias

Els Vells, obra de teatre estrenada al Teatre Català Romea el 16 de febrer de 1903, que arribaria als escenaris madrilenys el 1905 i emprendria gira a Amèrica llatina i que a França s’estrenaria el 1908, causà gran rebombori social perquè Iglesias no presentava un drama individual, un conflicte entre persones, sinó un autèntic conflicte social, que es produïa i no el va descobrir ell, però sí que va tenir la gosadia de posar-lo en escena i denunciar-lo com ho feien moltes veus des del món sindical i progressista.

Oportunisme o no, l’obra, prou ben escrita, va ser un èxit i va coincidir en uns moments de debat pels drets laborals i socials a les corts espanyoles que havien aprovat, per exemple, la llei del descans dominical el 1904.

En els moments de l’estrena a Madrid, la Comisión de Reformas Sociales del Congreso de los Diputados estava discutint llargament resoldre el tema de la jubilació dels treballadors grans. Una opinió pública ben favorable i el ressò de l’obra van crear un ambient propici per l’aprovació del Projecte de Llei de Previsió del Treball, però encara restava molt terreny per recórrer i cal dir que sempre s’ha tendit a exagerar la influència d’Iglesias en l’aprovació de la llei, totalment ínfima i circumstancial.

Sí és cert que, poc després de l’estrena de Els Vells, i des del Casino Andresense, va sorgir la idea que es va consolidar i que va crear el 1905 una caixa d’auxilis per a la vellesa, anomenada La Previsión Obrera, entitat de reconegut prestigi a Sant Andreu i que va existir durant molts anys, però hem de tenir en comte que entitats de socors mutus, cooperatives de consum, mutualitats clíniques i altres fórmules de cooperativisme, a Sant Andreu existien molts anys abans, sempre gaudien de solvència i prestigi i arribarien fins als nostres dies.

Fos com fos, molts anys més tard, el 1927, a Ignasi Iglesias li va ser coneguda la seva contribució, atorgant-li l’Institut Nacional de Previsió, la Medalla d’Or a la Previsió Social, que li seria lliurada a Reus.

El seu amic Pere Corominas, el 1931 i des de Sant Pol de Mar, quinze dies abans de proclamar-se la República, quan tornaria a ser Diputat i també seria Conseller de Justícia de la Generalitat, enllestia el final del pròleg del volum vuitè de les Obres Completes d’Iglesias, on analitzava A guisa de pròleg com a títol les dues obres que contenia, Els Vells i Fructidor esplaiant-se sobre Els Vells ressaltant les frases terribles que s’hi diuen perquè quan parlem de discriminacions imaginem molts nivells i classes, però “m’han acomiadat per ser vell” no ens passa per l’imaginari i, en canvi, si mirem el pròleg de Pere Corominas, si rellegim l’obra d’Ignasi Iglesias ens podem adonar que en el món laboral, i fora del món laboral, l’edat i la fortalesa física continuen essent, al segle XXI una barrera, de vidre, imperceptible perquè molts ulls no la volen veure, però al cap i a la fi, un entrebanc, a vegades encara més acusat si es barreja amb les de gènere o classe. Eufemismes com Tercera Edat no fan sinó camuflar el problema.

Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano

Enllaços als capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8), (Capítol 9), (Capítol 10), (Capítol 11), (Capítol 12), (Capítol 13), (Capítol 14), (Capítol 15), Capítol (16), Capítol (17), Capítol (18), Capítol (19), Capítol (20), Capítol (21),