Una vida de teatre (20). Contribució al 150 aniversari d’Ignasi Iglesias

Ignasi Iglesias tota la vida va mantenir vincles amb Sitges i Vilanova i la Geltrú. A Vilanova publicava algun article a una revista que es deia El 19 de marzo, allà a la capital del Garraf, el 6 d’octubre de 1901 va fer la preestrena al Teatro Apolo, de El Cor del Poble, una posada en escena que va anar força bé i que li va permetre portar la gran estrena al Teatre Romea de Barcelona el següent 20 de gener, constituint de nou un dels seus grans èxits.

En realitat, Iglesias, amb El Cor del Poble, jugava sobre segur ja que no només havia fet una prova d’estudi prèvia a Vilanova, sinó que en realitat es tractava d’una refosa d’una obra anterior de joventut, titulada La Cançó Nova.

Van ser els principals actors de l’estrena de El Cor del Poble el mateix Enric Borràs i Iscle Soler. Si Borràs era l’actor del moment, arribat a l’èxit feia pocs anys, Soler era el veterà, que portava quaranta anys als escenaris i havia portat a l’èxit obres d’en Serafí Pitarra com El Castell dels Tres Dragons, Cura de Moro, L’Apotecari d’Olot, La Dida o La Creu de la Masia i tantes altres, i encara fins a la seva mort el 1914 representaria amb èxit altres obres d’Iglesias o de Guimerà.

El tema de El Cor del Poble defensa per damunt de tot l’amor d’uns pares adoptius, humils i treballadors, que han criat a un noi educant-lo en valors, entusiasta i emprenedor, davant dels interessos de la mare biològica, també en certa manera un tema transgressor en aquella època.

Per cert, el nom de El Cor del Poble va fer fortuna, ja que el 1912 uns joves entusiastes i admiradors d’Iglesias van editar un setmanari amb aquest nom, com Foc Nou ha estat també utilitzat en diverses ocasions. Cent anys més tard, el nom de El Cor del Poble va inspirar el d’un serial televisiu, El Cor de la Ciutat, rodat en exteriors de Sant Andreu i també de La Sagrera.

De fet, Iglesias que en els seus començaments estava inspirat sobretot en el teatre del noruec Henrik Ibsen, renovà el teatre en la seva època. Si Angel Guimerà, una generació més gran que Iglesias, en mig de la Renaixença, va ambientar els seus drames, alguns basats en fets reals com Maria Rosa o Terra Baixa, en ambients rurals, o bé fixava en molts d’altres les escenes en fets històrics del passat, en un món ben allunyat del present, Iglesias, modernista, situa pràcticament totes les seves obres en present d’indicatiu, sent fets actuals, coses que podien haver passat el mateix matí, o estar passant durant la representació de l’obra.

Els personatges d’Iglesias van vestits com la gent anava vestida, parlen com parlava la gent, no declamen sinó que la seva conversa és normal, com parlava la gent de l’època, i totes les accions estan situades majorment a la ciutat o sobretot a la seva perifèria, a un poblet que sovint s’inspira i s’identifica amb Sant Andreu de Palomar.

Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano

Enllaços als capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8), (Capítol 9), (Capítol 10), (Capítol 11), (Capítol 12), (Capítol 13), (Capítol 14), (Capítol 15), Capítol (16), Capítol (17), Capítol (18), Capítol (19)