El modernisme arribà al món cultural català als anys noranta del segle XIX, en paral·lel als inicis teatrals d’Iglesias, amb Joan Maragall, Jaume Massó i Torrents, Santiago Rusiñol, apuntant des de l’Exposició de 1888 i tenint una gran empenta en instituir-se les festes modernistes de Sitges als anys 1893 i 1894, alhora que rebia ideològicament un radicalisme social i polític que li aportava Jaume Brossa, fill del primer mestre d’Ignasi Iglesias, company d’estudis i veí andreuenc.
Aquest radicalisme, en una societat que recuperava la consciència nacional i adquiria consciència social, però que en les classes obreres tendia més a l’anarquisme (cal recordar les bombes contra el Capità General Arseni Martínez Campos a la Gran Via, 1892; el Gran Teatre del Liceu, 1893; i, sobretot, la de Canvis Nous a Corpus, 1896), va frenar molt el camí que emprenia el Modernisme. La situació i la repressió el feren prendre camins més esteticistes i el 1898, aliat amb el catalanisme emergent, deixaria de ser una avantguarda cultural per ser un moviment de caire estètic i extens que abastava totes les arts.
La colla de Foc Nou, Jaume Brossa, Pere Corominas, Alexandre Cortada, Ignasi Iglesias i alguns d’altres que sovint es reunia al darrer banc de la Gran Via de les Corts Catalanes, arribant a la plaça Tetouan, tenia entre les seves ebullicions culturals l’admiració pel teatre del noruec Henrik Ibsen, expressionista que recalava en el realisme i la naturalesa en les seves obres, sobretot Casa de Nines (1878) o Un enemic del Poble (1883). Les seves obres influïren molt en Iglesias i els seus amics, que arribaren a representar-les assumint ells mateixos els papers, actuant Iglesias o Brossa. No en va, anys després, algun crític amb mala bava l’anomenaria L’Ibsen de les Afores.
La repressió del Procés de Montjuic el 1896 disgregà la colla de Foc Nou. Més de quatre-centes persones foren empresonades a Montjuic, entre elles els més destacats pensadors àcrates com Teresa Claramunt, l’escriptor Joan Montseny (conegut com Federico Urales), l’enginyer Ferran Tarrida del Màrmol, l’exmilitar José Lopez Montenegro, el tipògraf Josep Llunas o en Pere Corominas, pel qual arribaren a demanar pena de mort.
Del grup de Foc Nou, detingut Corominas, Jaume Brossa, com Cortada, s’exilià per primera vegada i des de París engegà una gran campanya internacional de denúncia de la repressió espanyola indiscriminada contra obrers i anarquistes. Ignasi Iglesias durant la maltempsada s’amagà un temps a un pis de Barcelona on passava molt més desapercebut que a Sant Andreu.
Amb tot cinc persones foren afusellades als glacis de Montjuic i una setantena condemnades a presó o confinament a Guinea. Finalment, el govern espanyol es va veure obligat a cedir per la pressió internacional i seixanta tres condemnats foren expulsats a Gran Bretanya i el 1901 hagué de signar l’indult general del cas.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8)
(Capítol 9)(Capítol 10) (Capítol 11) (Capítol 12)
