La vida d’Ignasi Iglesias al Sant Andreu obrer de 1890 era un tot un contrast en relació amb l’univers obrer que l’envoltava on no era estrany veure infants treballar i on tothom de bon matí anava a la fàbrica. En canvi, ell era un xicot de vint anys, ben plantat i escriptor que passava els dies escrivint i no anava a treballar, la qual cosa és possible que no fos ben vista per la majoria dels veïns, que després s’ho mirarien d’una altra manera quan assolís els primers èxits i en fossin partícips.
Anava llavors amb els seus amics inseparables, Joaquim Vinyes, també actor i amb qui acabaria emparentant, o Francesc Sans. També és trobà en el retorn a Sant Andreu amb una persona que influiria molt en el seu futur, Joan Vilaseca, conegut com Juanito Català, de Sallent.
Vilaseca vivia a Sant Andreu en estar complint condemna de desterrament del seu poble, on republicà de soca-rel, home d’idees avançades, amb diversos problemes per les seves idees, un jutge l’havia confinat per escarni a la religió, a causa d’un poema titulat A la infortunada Roseta P. on en versos impecables, narrava cert escàndol de braguetes i faldilles, esdevingut a la població.
Vilaseca va ser en mètrica i rima un gran mestre per a Iglesias. Mentre va ser a Sant Andreu van ser grans amics i quan el sallentí va retornar al seu poble complerta la pena, l’amistat no es va estroncar, fins al punt que Vilaseca, en morir Iglesias, va impulsar una entitat a Sallent, els Amics d’Ignasi Iglesias, que va obrir una subscripció per a erigir un monument al dramaturg, assolint que el 1931 en nou consistori republicà donés el nom de Plaça Ignasi Iglesias a l’antiga Plaça de la Verdura de Sallent.
Si La Havana tenia el seu gran Teatro Tacon, Sant Andreu també tenia el seu, al Casino on el 1890 Ignasi Iglesias, que aleshores tenia dinou anys, va representar dues obres: la primera, pràcticament un diàleg entre Adela Antiga i Emili Graells, titulada El Remordiment, llibret que publicaria a la impremta Asmarats, també al carrer Gran l’any següent; i una altra, un monòleg, L’Ocellaire, que interpretaria Joan Perelló i Ortega.
El món dels ocells i els ocellaires, ho anirem veient, va estar molt present en tota l’obra de l’Iglesias. Com hem vingut esmentant amb La Barca Nova, coneixia molt bé el món i el lèxic mariners per les seves vacances a la costa; amb El Vell Carrilaire o L’Escurçó demostra haver viscut infantesa, adolescència i joventut en l’ambient ferroviari; en el cas del ocells, un tema prou present a la seva obra, n’era un pregon coneixedor ja que a Sant Andreu de Palomar, en aquella època, la cria d’ocells era l’esport per excel·lència.
Els certàmens ocellaires de Sant Andreu i en molts pobles de Catalunya amb tradició parella eren una mena de Jocs Olímpics, amb desfilada, banda de música i altres actes. Fins ben entrats els anys trenta les societats ocellaires de Sant Andreu o de La Sagrera eren potents, amb nombrosos socis i grans especialistes.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors: (Capítol 1), (Capítol 2), (Capítol 3), (Capítol 4), (Capítol 5), (Capítol 6), (Capítol 7), (Capítol 8)
