El 1882 el pare d’Ignasi Iglesias va ser destinat als Tallers del Ferrocarril del Nord a Lleida, tota la família es va traslladar allà i per l’infant de només onze anys va ser tot un trasbals anar a un lloc on no coneixia a ningú ni hi tenia cap amic.
De fet el contrast existiria, tot i que demogràficament Sant Andreu el 1882 tindria uns tretze mil habitants i Lleida no arribava als vint mil; mentre Sant Andreu mirava a Barcelona, Lleida tenia una capitalitat, amb els seus serveis i una població de pas més considerable.
Si a Sant Andreu no tenia ensenyament secundari, a Lleida va poder cursar el batxillerat, fent nous amics, alguns de per tota la vida, igualment també de Lleida en coneixem els seus primers passos literaris, enfocats cap a la dramatúrgia i dels sempre em va conservar un bon record i els comentava sovint.
El fet que estudies el batxillerat té molt a veure amb la voluntat paterna. Iglesias pare era un obrer qualificat, que d’aprenent de ferroviari havia pujat graó a graó fins a maquinista, havia sent cap de dipòsit, ara era cap als tallers de Lleida i aspirava legítimament a que el seu fill el superés, sent enginyer i dirigint tantes obres ferroviàries aquells anys encara en expansió.
De fet que Iglesias havia mamat l’ambient ferroviari i el portava impregnat fins al moll de l’ós, es pot deduir en algunes de les seves obres, però mai millor en la genial narració de El Vell Carrilaire quan un maquinista jubilat, amb un full de serveis impecable, embogeix quan veu que la seva màquina la van a desballestar, ell que assumeix la jubilació de llavors que era anar a precari, no pot sofrir que a la seva màquina li facin cap mal.
En una altra obra, L’Escurçó, un triangle amorós entre una dona infidel, el marit i el millor amic del seu marit, ambdós ferroviaris, està inspirat en l’estació de Lleida i l’ambient ferroviari, el llenguatge, és total, de qui coneix l’ofici. La resta ja són passions humanes.
A Lleida, als quinze anys, pel 1886, i en un local que ell anomena “El Celleret”, estrenava un drama en tres actes, “La fuerza del orgullo”, avui perduda, interpretat per un grup d’estudiants afeccionats, dirigits per ell mateix qui, alhora, feia el paper de galant i fins pintava els decorats. Desprès a la Sociedad Cervantes, posaria en escena obres, com l’Esquella de la Torratxa, de Serafí Pitarra o L’Últim Graó” de Lleó Fontova.
Quan el 1888, passat sis anys el seu pare assolí una plaça altra cop als tallers de Sant Andreu, Ignasi Iglesias s’havia amollat totalment a la vida lleidatana, sent altra cop un enrenou tornar a Sant Andreu, encara que aquesta vegada recuperava als amics de la infantesa.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors:
![](https://www.andreuenc.cat/wp-content/uploads/2023/08/publicitat-districte-sant-andreu-premis.gif")
