“Sabeu quina és la primera virtut de tota la obra de l’Iglesias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de la germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida”
Aquest paràgraf de Joan Maragall, inici del text sencer que publicàvem en el lliurament anterior, és dels que millor defineix Iglesias, un Ignasi Iglesias jove, que encara no havia complert els quaranta anys, però que els trets de la descripció literària tant ben caracteritzada, s’evidenciaran, es faran més i més característics al llarg dels anys i s’escauran plenament al vell Iglesias que Joan Maragall, mort als cinquanta un anys, no va poder arribar a conèixer.
El text El Poeta dels Humils es troba a les obres completes d’Ignasi Iglesias, però també, òbviament, a les obres completes de Joan Maragall.
Art Social, publicat el 1910 amb pròleg de Josep Pous i Pagès i l’epíleg de Joan Maragall definint El Poeta dels Humils, com encara sovint es coneix la figura d’Ignasi Iglesias, conté les idees que Iglesias havia exposat a diversos discursos de Jocs Florals que havia presidit, com els de La Bisbal el 1905, Badalona 1906 o Reus el 1907.
Joan Maragall, inspirat articulista i millor poeta, ensems de traductor, modernista que venia dels darrer intel·lectuals de la Renaixença, era Mestre en Gai Saber havent guanyat els Jocs Florals de 1881, 1894, 1896 i 1904.
En morir Joan Maragall desprès d’uns dies malalt, en un pronòstic difícil pels coneixement clínics de la època, el 20 de desembre de 1911, en la sessió necrològica que li va dedicar l’Ajuntament de Barcelona, Ignasi Iglesias parlà en nom del grup municipal d’Esquerra Catalana, fent un sentit discurs, en el qual demanà que l’Ajuntament de Barcelona, fes un monument i l’instal·lés al Parc de la Ciutadella, dedicat al poema La Vaca Cega, un dels més inspirats i universals poemes de Joan Maragall, que encara avui es continua recitant.
Maragall va ser un home viatjat, aniria per tota la península, França, faria diverses estades als Pirineus, com a Cauterets, Puigcerdà, sent un excursionista impenitent. Iglesias, bon caminador, era més home de tertúlia que de muntanya, però un gran estiuejant així que s’ho va poder permetre. Sovint apareixia a la costa, de fet la seva obra La Barca Nova, estrenada el 1903, demostra un bon coneixement de la mar, i en la reestrena el 1907 modificaria moltes coses desprès d’haver passar l’estiu anterior a Sant Pol de Mar. La muntanya també l’atreia, Aiguafreda seria un dels seus destins, també altres punts del Montseny, llogant finalment una caseta a Vallvidrera on va fer-hi llargues estades en els seus darrers anys.
Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano
Capítols anteriors:
