Una vida de teatre (2). Contribució al 150 aniversari del Poeta del poble

Joan Maragall i Gorina, (Barcelona, 1860-1911) poeta i escriptor referent de la seva època, fou amic d’Ignasi Iglesias, el tractà abastament, fins seria interessant fer-ne paral·lelismes en la seva obra o el seu pensament, en origen tant diferent i antagònic, però units en un humanisme convençut.

Quan el 1910 Ignasi Iglesias va publicar Art Social, el pròleg de la obra el va realitzar Josep Pous i Pagès, fent l’epíleg, Joan Maragall, sota el títol de El Poeta dels Humils:

‘Sabeu quina és la primera virtut de tota la obra de l’Iglesias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de la germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.

Això ha traspuat sempre de les obres de l’Iglesias, fins d’aquelles que semblen inspirades en tesis ben contràries a aquell sentiment, fins en la sàtira més amarganta, fins en l’himne més esbojarrat a l’individu triomfant; sempre en el fons de qualsevulla d’aquestes coses hi ha una ànima fortament enternida, que tesi, sàtira, himne o contemplació, tot ho resol en amor: totes les seves actituds se defineixen en el gest de l’home que abraça.

I això es veu fins en la seva figura personal física; mireu-se’l: és un home alt que es corba per a abraçar els més petits; és una cara ferrenya que sempre està a punt de plorar de bondat, de plànyer a algú; perquè ell ha vist el dolor de a la vora, i fins quan no el veu el pressent amagat dintre de cada pit, dintre de cada casa tancada; i sap que mai planyerà en va, perquè sempre hi ha algú per plànyer. Encara que no senti queixar-se a ningú, va pel món dient: pobrets! pobrets!, i està segur de què a cada instant sentirà arrencar un plor retingut que sa paraula pietosa deslliurarà.

Aquest és el misteri de l’atracció social que té l’Iglesias i el secret de la seva popularitat. No hi ha res més popular que el dolor, i el qui el coneixi ja té obertes les portes del cor del poble, i qui el sap plànyer ja se’l pot tenir per ben guanyat. Perquè el poble té un gran instint per conèixer qui són els seus, i a la curta o a la llarga els tria bé.

A l’Iglesias l’ha triat bé, tot de seguida que l’ha conegut; perquè el seu tresor de simpatia és tan abundant, que ni un moment pot amagar-lo, i a les quatre paraules que teniu amb ell o amb les ses obres, sabeu de seguida amb qui parleu; i mai més vos enganya.

Per això de tots els poetes catalans ell és el més popular: i això és justícia del poble.

I jo voldria que aquesta justícia fos cada dia més eficaç, més activa, més transcendental; que el poble trobés en l’Iglesias el seu heroi complet’.

Fotografia: muntatge sobre una imatge del retrat de la tomba d’Ignasi Iglesias de Betevé | Jesús Manzano

Capítols anteriors:

(Capítol 1)