El mite Iglésias segons els seus contemporanis (3): Josep Maria de Sucre

El 19 d’agost d’enguany fa 150 anys que va néixer el Poeta del Poble. Avui entreguem el tercer i últim lliurament per tal d’entendre l’abast de la seva figura en vida. En aquest article, Josep Maria de Sucre afirma que Iglésias és un sant laic que ha copsat “millor que ningú el cor del poble català en el trànsit de la casolana vida camperola a la més complicada, industrial i maquinista”.

VALOR SOCIAL DEL TEATRE D’IGNASI IGLÉSIAS

El teatre d’Ignasi Iglesias ha estat en el moment de la seva aparició en el panorama intel·lectual de Catalunya, una reacció saludable contra la falsa concepció grandiloqüent de l’urdit teatral.

Massa avesat el públic a les mascarades romàntiques o xarones, ha calgut la convicció del precursor per a aconseguir la renovació del gust i la comprensió de l’estètica de la simplicitat.

Ignasi Iglesias infon a la dramatúrgia catalana la humanitat que potser abans d’ell no s’havia expressat prou sinó en l’horitzó de la comèdia i el sainet, en les saboroses realitzacions de Josep Maria Arnau, de Camprodon, i d’Emili Vilanova.

Res que no ve de la humanitat no és artístic és el sant i senya de l’Iglesias i el dramaturg ha estat fidel als seus sentiments.

Tant si en ‘La resclosa’ o ‘Fructidor’ arriba al punt més agut de la vigoria o de la gosadia ingènua, com si en ‘Els Vells’, aconsegueix, per a excitar la pietat social, el mestratge en el joc teatral de figures, com si en ‘El Cor del Poble’ aixeca a públic apostolat l’intimisme poemàtic d”Ofrenes’ o en ‘La festa dels Ocells’ insinua amb laic entendriment, el deure de total emancipació, o en ‘Les Garses’ refusa els benifets de l’atzar per tal de fer l’apologia del treball, Iglesias no traeix; podrà ésser més o menys intens en el desenvolupament de la seva creació; els personatges seran, però, en tot instant, l’exacta transcripció del seu propi batec cordial.

L’Iglesias no enganya; va amb el cor a la mà; sedueix per la mateixa llei immaculada del seu anhel de desinteressada convivència amb els humils, i en plagar-se en l’austera legió dels treballadors honestos i obscurs, no fa sino obeir al ritme autèntic de la seva naturalesa.

En una hipotètica i futura revisió del caràcter de les realitzacions artístico-socials que han precedit al reconeixement jurídic de la personalitat catalana, és inqüestionable que l’obra teatral d’Ignasi Iglesias s’ha de remarcar, i per la seva positiva vàlua els crítics més escrupulosos l’assenyalaran amb pedra blanca.

Si més no, un Keyserling de l’esdevenidor, en voler copsar, dintre del nostre país els primers graus de la renovació operada en el sentiment col·lectiu i en la moral pública a causa del trànsit de la casolana vida camperola a la més complicada, industrial i maquinista, s’haurà de valer de l’estudi de les obres de l’Iglesias.

Amb el sant laic de Sant Andreu ha de passar un bon tros, distàncies fetes i en caires i en èpoques diverses de la civilització, ço que està passant a Franca amb Moliére i Becque.

Fotografia: díptcic amb els retrats de Josep Maria de Sucre i Ignasi Iglésias | redacció