Lletres Andreuenques obre un parèntesi entre la primera obra compartida amb els lectors, el relat Box 625, de Jordi Bartra, que ha aparegut al llarg dels dos darrers mesos aixecant un testimoni emocionant sobre la realitat sanitària de l’actualitat, i el pròxim relat que s’anirà publicant entre el final de l’estiu i la tardor.
Per acomiadar l’estació de les vacances i del retrobament amb els paisatges benvolguts, el suplement literari d’Andreuenc ha demanat a Teresa Surroca una tria d’alguns poemes del seu llibre Petita Estança, de l’Editorial Neopàtria, que va ser publicat fa gairebé dos anys i es va presentar a la Biblioteca Can Fabra-Ignasi Iglésias.
Al volum l’autora recreava emocions i pensaments inspirats per la visió del mar, un dels indrets més sovintejats al llarg d’aquestes darreres setmanes per trobar una espai de tranquilitat, de relació amb la natura i de reflexió personal.
A continuació, són les paraules de la pròpia Teresa Surroca les que guien els lectors cap al món de la bellesa de les paraules i dels paisatges evocats:
. . . . . . . . . . .
Aquests poemes són la darrera part de Petita Estança. Tots ells estan dedicats a la ma(r). Us preguntareu per què l’escric així, doncs perquè a Ses Illes no es pronuncia la “ r”. Ja m’agradaria a mi parlar en aquest registre del català. De fet, m’agraden totes les variants de la nostra llengua, que és molt rica i cal preservar-la.
Els poemes estan fets a Cadaqués, lloc molt especial per a mi i que, quan puc hi vaig, especialment quan no hi ha massa gent. Contemplar la ma( r) em dóna una pau i una felicitat immenses. Sóc una dona d’aigua, com dirà alguns dels meus textos, sóc una dona mediterrània.
Espero que gaudiu d’aquesta darrera part del poemari de la mateixa manera que jo he gaudit escrivint-los i sobretot esguardant la ma( r) un dels aspectes que configuren la meva persona.
Petons de sal i onada, Teresa Surroca.
A LA MA(R)
El mar és ple, però jo em passo el dia omplint-lo de mirada. Joan Vinyoli
El dia cau
El dia cau.
Vora la sorra
s’arreceren
corbs marins
cercant engrunes.
D ‘altres voleien
damunt l’arena.
Ales que onegen
i perfilen els blaus
tornassolats
del cel i de l’aigua,
tot esperant la nit
que ja despunta.
Et llambreguen els ulls
Et llambreguen els ulls,
lluïssor argentada,
espurnes
damunt la catifa,
com els estels
puntejant la nit.
A l’iris de plata
s’hi emmiralla
del teu redós,
espill on s’hi reflecteix
el rostre de l’aigua.
Què tens avui que estàs tan embravida?
Què tens avui
que estàs tan embravida?
M’arriben esquitxos d’enuig
fets d’aigua.
T’enlaires amb la força
de l’arqueig,
dibuixant una balma
on qualsevol hi pot raure.
Encercles els cossos
que assagen d’abraçar-te.
S’abat la lluna
S’abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l’esplanada
de la tendresa
que la bressola.
La mar li canta una nana
Perquè li vingui la son.
Tens la mirada plena
Tens la mirada plana
oberta de fit a fit.
S’entrelluca
una blavor verdosa,
pregona,
que em porta
més d’on ets.
En el dedins
del teu avenc
hi veig la vida
reflectida.
Immensitat on
rau delerós
l’encís de viure’t.
Tímidament el teu escalf
Tímidament el teu escalf
m’arriba al cos,
mig nu estirat a la sorra.
Mentre em parles
d’històries mil·lenàries,
de déus i mites,
xiuxiuejant petites remors
que conec i que estimo.
Al cel encara lluu
la grisor nocturna.
Escletxes d’algun blau
donaran pas al nou dia.
Fotografia: cala de la Costa Brava | outdooractive.com
