El març del 2018 es va publicar Les possessions, l’obra de Llucia Ramis guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, que es va editar en català a l’editorial de Jorge Herralde i en castellà a Libros del Asteroide, gairebé 10 anys després de la seva primera novel·la, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys.
En aquesta òpera prima la presència de La Sagrera, on aleshores vivia l’autora mallorquina, tenia el seu moment protagonista quan en un passatge la narradora explica el recorregut del personatge principal des de la Plaça Masadas fins al centre, al llarg del qual es va trobant un munt d’obres ja que l’obra se situa a l’època de la bombolla de la construcció.
Després, al 2010 va guanyar el Premi Josep Pla amb Egosurfing. Segons ella mateixa explica, la sorpresa va ser tan inesperada que “em vaig tornar veritablement boja fins al punt que la situació va provocar una ruptura sentimental que em va portar a deixar el pis de La Sagrera el juny de 2010”.
Després ha publicat Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013) i el volum que motiva aquest article, Les possessions, la darrera obra en la qual es copsa la maduresa assolida després de més de 10 anys de professió periodística i de dedicació a la novel·la.
Ambientada principalment a Palma, Les possessions és una novel·la en primera persona que compta el viatge que realitza la narradora de Barcelona a Palma amb la finalitat de detenir o intentar detenir l’espiral conspiranoic del seu pare, que, després de la seva jubilació ha començat una batalla legal contra un delicte d’especulació urbanística, que li ha portat a perdre les seves terres.
L’altre personatge clau és l’avi, que, per culpa d’un exsoci, ha perdut una altra “possessió”, una de les cases familiars. La figura de l’avi permet a l’autora narrar la història de corrupció de l’empresari Benito Vasconcelos ambientada al Madrid de 1993: implicat en foscos tripijocs econòmics i conscient que està abocat a la ruïna, Vasconcelos, exsoci de l’avi de la narradora, assassina a la seva dona i filla i, posteriorment, se suïcida.
La història de Vasconcelos, així com la història de la lluita del seu pare per recuperar les seves terres són dues històries de corrupció, econòmica i urbanística, a les quals s’afegeix una altra, la pròpia de la protagonista, sobre la corrupció periodística.
El títol de la novel·la fa referència a l’afany per posseir i acumular béns materials, però també a la possessió mental que es produeix quan hi ha algun objectiu que provoca una obsessió malaltissa i que, moltes vegades, resulta infructuosa perquè moltes vegades no s’acaben complint mai. El caràcter polisèmic del títol al·ludeix als diferents estrats que componen la novel·la, que, en paraules de l’autora, narra allò que no sol dir-se, “volia parlar dels tabús, de tot allò que es calla”.
Des d’aquest punt de vista, la novel·la assoleix una volada narrativa més sòlida que transcendeix l’actualitat i la immediatesa i que, amb el temps, l’ajudarà a allunyar-se de l’etiqueta d’obra generacional, malgrat parlar d’un temps i un espai concrets, per esdevenir un text que el jurat va considerar de categoria atemporal, és a dir, un text que està cridat a perdurar.
Fotografia: muntatge visual amb la portada d’Anagrama | Editorial Anagrama
