Amb la tercera novel·la protagonitzada per Pepe Carvalho, Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va assolir la fita més destacada de la sèrie del seu detectiu que va arribar a un total de 16 entregues. A més de la qualitat del text, el fet de guanyar el premi Planeta de l’any 1979 la van llençar cap a l’èxit de ventes, la repercussió internacional i la seva adaptació al cinema. El seu autor es va convertir en un dels escriptors més rellevants i populars de les dues dècades següents.
Vázquez Montalbán va partir del model de detectiu privat nordamericà creat per Dashiell Hammet. En el cas de Carvalho (excomunista i exagent de la CIA) el seu caràcter desencantat i cínic és producte d’un passat que li ha fet entendre el mecanisme fonamental de la vida: l’egoisme derivat dels interessos de poder. No resta més que viure al dia sense cap tipus d’il·lusió, tan sols esperar que el telèfon del seu desendreçat despatx de la Rambla soni per encarregar-se d’algun cas.
Tanmateix, aquest sentit pràctic de l’existència el lliga molt estretament a alguns personatges amb qui ha teixit el seu microcosmos professional i sentimental. I aquí rau el casticisme barceloní, que el diferencia del model anglosaxó i li aporta originalitat i credibilitat. En lloc de la sensual i ben disposada secretària, Carvalho es conforma amb un vell expresidiari que li fa d’assistent. En lloc d’una amant espectacular satisfà la seva libido amb una prostituta que, malgrat la seva relació estable, no renuncia al seu ofici. I el seu confident és un exlegionari que enllustra sabates al carrer.
Les diferències no s’acaben aquí perquè, a més, és un personatge complex amb una cultura pròpia d’un professor universitari de la Facultat de Filosofia i Lletres, una curiositat inabastable per la gastronomia, una necessitat contínua de cremar llibres per alimentar la llar de foc i un desig sexual disposat a ser satisfet en qualsevol circumstància.
I les circumstàncies el posen en contacte amb la burgesia més influent de la ciutat, la que forma part de diverses juntes d’accionistes. La vídua de Carlos Stuart Pedrell vol saber per què el seu marit, que la va abandonar suposadament per anar a viure a la Polinèsia seguint l’exemple de Gauguin, ha aparegut mort a la Trinitat Vella arran d’una persecució policial pels carrers de Sant Andreu. Però la qüestió no és esbrinar qui el va assassinar, sinó esbrinar si els seus darrers i misteriosos mesos de vida poden suposar una dificultat insospitada pels negocis familiars que ella dirigeix ara amb èxit.
Perquè l’únic que veritablement interessa a aquests burgesos és el benefici de les seves societats, sobretot gràcies a l’especulació immobiliària; en aquest cas, la descomunal urbanització de Bellvitge. Ells exemplifiquen una manera prepotent de portar els negocis perquè saben que als anys 40 o als 70 són els amos de la situació. Capítol apart mereix la fugaç aparició de Jordi Pujol i Marta Ferrusola fent proselitisme catòlic en la intimitat amb uns quants triats per a major glòria del catalanisme més ranci, alhora que alguns del seu cercle seguien entregats a les drogues i al sexe heretats dels seixanta.
Però també apareixen altres àmbits on els nous temps estan deixant petjada. Com el món obrer que es presenta dividit entre la nostàlgia comunista de la URSS i els nous aires de l’esquerra europea; el canvi en les pràctiques delictives que pateixen, a més, una inflació descontrolada per l’emmigracio i la crisi; l’ambient multifacètic de la Rambla i rodalies amb les seves prostitutes a tocar dels establiments de tota la vida; professors universitaris que s’ho han llegit tot; pintors cotitzats; polícies que temen el canvi polític, etc.
Tots ells formen part, de manera conscient o no, d’una societat que està vivint un canvi històric –com informa la pròpia novel·la al 1978 s’han signat els pactes de la Moncloa i estan al caure les eleccions municipals– i resulta fascinant com Vázquez Montalbán és capaç, ja en aquell moment, d’incloure algunes reflexions molt lúcides sobre un canvi de règim polític que no va ser tan profund com molts van creure de bona fe.
Fotografia: Barri de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat amb joves de l’època | El Llobregat
