El 22 de juny Movistar+ va estrenar una minisèrie de 6 capítols de 50 minuts de durada que adaptava la novel·la homònima d’Ignacio Martínez de Pisón (Zaragoza, 1960), publicada l’any 2011. L’opinió de la crítica i dels espectadors va ser molt favorable, fins el punt d’haver estat considerada la millor realització de la productora fins a dia d’avui. Per assolir aquesta fita, el director Mariano Barroso va disposar d’una novel·la que ja en el moment de la seva aparició també va ser molt apreciada.
La narració centra la seva atenció en Justo Gil, un emigrant aragonès molt jovenet que arriba a Barcelona a finals dels 50 carregant amb la seva mare que viu en estat vegetatiu. Malgrat la seva aparença escarransida i les seves maneres de camperol, té una habilitat magistral per caure bé a la gent, mimetitzar-se en un ambient determinat i resultar interessant a les dones. Amb aquests atributs intenta durant uns anys aconseguir un bocí del pastís de milions que remenen els burgesos de Barcelona amb el vistiplau del règim franquista.
Tanmateix, la seva bona estrella s’apaga de manera radical i en lloc de ser el tipus massa llest que anava a menjar-se el món, el protagonista passa ràpidament al mode supervivència més indigne possible (un càstig per atrevir-se a saltar-se l’ordre social establert?): utilitzar la seva capacitat d’integrar-se en un àmbit sense cridar l’atenció per recopilar informació que compartirà mesquinament amb la famosa Brigada Político-Social a canvi de 4.000 pessetes al mes.
D’aquesta manera, a finals dels anys 60 i al llarg de la dècada dels 70, el trobarem implicat en diferents ambients i corrents de l’època: les nits de la gent guapa de Boccaccio, les tortures infames de la comissaria de Via Laietana, la tancada a Montserrat per protestar contra els judicis de Burgos, l’ambient clandestí de propaganda comunista, el control de la frontera de França per impedir la propaganda política, el teatre alternatiu universitari; i ja després de la mort de Franco, els atemptats de l’Exèrcit Popular Català i els grups d’ultradreta tipus CEDADE, Fuerza Joven, etc.
Més enllà del periple vital de Justo Gil, el Rata, com és conegut a comissaria, resulta evident la intenció de Martínez de Pisón de dibuixar un panorama histórico-político-social d’uns vint anys tenint com a eix la mort del dictador. Ara bé, l’explicació narrativa és complexa ja que la història de Justo i les seves circumstàncies ens arriben a través d’una dotzena de personatges que es relleven per explicar quines van ser les seves relacions amb el protagonista.
Per una banda, aquesta visió polifònica del personatge i dels fets de l’època enriqueix el coneixement d’aquella Barcelona que bullia immersa entre un món que acabava i un altre que començava. I per altra, la multiplicitat de testimonis contrasta amb la manca d’informació directa sobre el seu món interior. El Rata hauria de resultar menyspreable al lector però entre l’aire de misteri que aconsegueix aquesta restricció informativa i algunes de les seves decisions se salva d’una sentència massa dura. Aquest judici final es pot establir gràcies als dos únics personatges que l’acompanyen al llarg de tota aquesta trajectòria: el seu únic amic i el seu únic amor.
Els personatges es mouen per gran part de Barcelona i solament de forma puntual es traslladen a altres contrades com Sant Miquel del Fai, l’abadia de Montserrat i Vallirana. Sant Andreu apareix a la narració perquè el seu contacte amb la policia busca pis al districte i finalment s’estableix al barri del Congrés.
Fotografia: Càrrega policial de l’any 1976 a Barcelona | Manel Serrano
