‘Taxi’, odissea existencial a ritme de rock

Set dies empra el protagonista de la història en averiguar la veritat sobre uns diners oblidats al taxi d’una amiga seva, amenaçada de mort perquè no apareixen. La màfia de les drogues no creu la seva versió i ell s’ofereix a esbrinar la veritat a contrarellotge. Al llarg d’aquesta setmana, que coincideix amb les festes de Nadal, la seva investigació el portarà a contactar amb altres màfies: la del taxi, la de la policia i la dels locals noctuns.

Tenint en compte aquest fil argumental i que la narrativa anterior de Carlos Zanón (Barcelona, 1966) s’havia emmarcat dintre dels paràmetres de la novel·la negra, és lògic que aquest llibre també hagi rebut la mateixa etiqueta. Tanmateix, el seu contingut és molt més complex doncs el protagonista, anomenat Sandino, en honor del famós disc de rock contestari del grup Clash, ofereix al lector una quantitat d’informació personal i generacional que transcendeix els límits del gènere.

El llibre ens mostra a cor obert un home que en el moment d’assumir una decisió definitiva respecte la seva vida –el leitmotiv de la trobada amb la seva dona, sempre posposada– prefereix embarcar-se en una aventura perillosa que tensiona fins al límit una vida anàrquica plena de relacions esporàdiques, amb sexe urgent i consum continu d’alcohol i drogues. El seu únic propòsit sembla consistir a ofegar una angoixa que expressa amb tota claredat –“Me llamo Nadie y no siento nada”– amb frases curtes i prècises, de vegades líriques, pròpies de la urgència d’un himne punk.

Un esforç que col·lapsa una personalitat ja trencada per les foscors dels records familiars a la casa del Guinardó, que l’anomena Casa Usher, per l’explosió de la crisi que l’obliga a abandonar la universitat i dedicar-se al taxi, per la desfeta dels ideals de transformació social, etc. Sandino ha perdut la seva personalitat en la mesura que s’ha alienat anant pels carrers de Barcelona amunt i avall de camí cap a un destí que no és el seu, sinó el dels clients; clients que, com alguns que apareixen al relat, destaroten al més assenyat.

Sandino és un solitari perdut en el seu món interior ple de referències musicals (David Bowie, Velvet Underground, Sinatra, Bambino…), cinematogràfiques (Hervey Keitel, Kirk Douglas, Sancho Gracia, Cary Grant…) i literàries (G. K. Chesterton, Edgar Allan Poe, Charles Dickens, Robert Louis Stevenson…). Són coneixements buits de sentit en els ambients que freqüenta i que l’aïllen encara més de les persones perquè els utilitza com una manera d’humiliar als altres, per provocar una discusió o, fins i tot, una baralla on sigui castigat el seu aire de superioritat.

En aquest buit existencial solament té dos conviccions clares que li serveixen d’eix conductual per navegar en aquest univers insatisfactori: ser fidel a una amiga amb greus problemes i somniar amb un amor gairebé impossible d’assolir. El desenllaç de les dues històries evidencia que la seva existència no encaixa amb el seu entorn. Aleshores, el costum que més li agrada, que consisteix en anar a la platja del Prat, llençar-se al terra a veure com s’enlairen els avions, esdevé una metàfora que anticipava la seva darrera decisió.

En la vagabunderia automobilística de Sandino per Barcelona apareix Sant Andreu. La plaça d’Orfila i el passeig de Torras i Bages són noms de la nostra geografia que apareixen lligats a un dels episodis més estrafolaris de la novel·la. També apareix esmentada l’avinguda Meridiana, com a via de circulació gairebé inevitable quan es tracta de la circulació rodada per Barcelona.

Fotografia: Taxi de Barcelona del model Toyota Prius, com el del protagonista | Wikipedia