El títol de l’obra, present a la primera línia, arrenca la voluntat d’evocació amb què Javier Pérez Andújar l’escriu des de la perspectiva dels seus 46 anys, quan l’editorial Tusquets la va publicar el 2011. El costum de passejar els diumenges al matí amb la seva mare per la riba de la desembocadura del Besós és un ritual familiar que esdevé una tornada al paisatge de la seva infantesa i joventut amb el consegüent record d’experiències i el desvetllament de reflexions, matèries primeres del llibre.
A través de les seves vivències i una prosa de qualitat extraordinària, Pérez Andújar aixeca el testimoni d’un fenòmen excepcional a la història de Catalunya i poc explorat (a excepció de Francisco Candel, Juan Marsé i poc més): l’establiment de centenars de milers de gents de tota Espanya a terres catalanes al llarg dels anys 60 i 70 en condicions molt precàries. En el cas de la família de l’autor, d’origen andalús, el viatge va acabar en un bloc de pisos de Sant Adrià de Besós, un de tants com es van fer de manera salvatge i anàrquica a d’altres indrets de Barcelona, de la seva àrea metropolitana, d’altres ciutats de Catalunya, d’Espanya i del món.
En aquesta perifèria geogràfica i cultural bullia un univers humà que lluitava per tirar endavant. Els adults, deixant les seves energies en treballs esgotadors a les fàbriques dels polígons; i els infants, intentant crear el seu paradís terrenal als descampats, als carrers sense asfaltar i a la vora del riu. I per escapolir-se una estona de la realitat, tots plegats recorrien a la ràdio, a la televisió, al cinema, a la música o a la lectura (novel·les de l’oest i d’aventures, còmics, etc.).
A manera de cròniques, l’autor reviu moltes de les coses que succeïen en aquell territori, tan abandonat a la seva sort durant anys que fins i tot una riuada se’l va portar per endavant a la dècada dels seixanta. Algunes són anècdotes de caire més personal com els viatges interminables en autobús, el recel injustificat de la policia, els concerts de rock als descampats; però d’altres són fets que han marcat la societat catalana en el seu conjunt com el sotrac de les drogues, la desaparició de les grans fàbriques, l’adveniment de la nova economia amb els seus contractes escombraria.
I Barcelona sempre com a referent de la seva marginalitat i alhora propera perquè allà estava el nucli dels seus interessos: la universitat, la seu de les editorials, els locals nocturns de moda, les redaccions dels diaris, els despatxos de les revistes. És a dir, els llocs on ell volia ser-hi per expressar la seva mirada sobre el món. Aquest segon aspecte és el que serveix com a lleuger fil conductor entre els diferents episodis i que marca una progressió narrativa entre el veí de Sant Adrià de Besós, fill d’emigrants, i el professional de la literatura i el periodisme en què finalment ha esdevingut.
Sant Andreu apareix com un territori que també va patir la colonització dels blocs i que, sobretot, va ser ferit per la meitat amb la urbanització de la Meridiana. A més, es fa una referència a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra en un capítol on es recorda la figura de Camil Fabra arran d’una visita a l’observatori que porta el seu cognom. Aquella biblioteca, com moltes altres, donen fe que, amb el pas dels anys, les condicions de vida de totes les zones urbanes que van créixer descontroladament han millorat.
Tanmateix, aquesta transformació no hauria d’esborrar el record d’una època tan intensa en la transformació social i urbana de Barcelona i de gran part de Catalunya. En aquest sentit, va ser tan celebrat el pregó de Festa Major de la Mercè a càrrec de Javier Pérez Andújar el 2016. La referència a aquest fet, impossible quan es va publicar el llibre, hauria estat una bona cloenda a una obra que explica la trajectòria d’una persona que, des de la perifèria i sense renunciar-hi, s’ha guanyat un racó a llocs on es cuina la cultura, o les cultures, del país.
Fotografia: Imatge d’arxiu de l’avinguda Meridiana als anys 80 | Rails i Ferradures
