Vint anys de literatura d’A. G. Porta arriben a la seva culminació en aquesta setena entrega, punt final i cimera del seu univers literari. Seguint l’estela d’altres sagues (À la recherche du temps perdu de Proust, Les Rougon-Macquart de Zola o La ceniza fue árbol d’Ignacio Agustí), Porta ha optat per la creació d’un seguit de novel·les independents i alhora interrelacionades que comparteixen personatges que entren i surten, que van i vénen, que són principals i secundaris. En aquest cas, l’atenció se centra en l’inspector José Blaya.
La novel·la és l’informe que Albertine, sobrenom d’una policia retirada voluntàriament, escriu cinc anys després dels fets narrats al seu coronel d’aquella época, Francisco Resano. La llarga explicació aclareix les circumstàncies que van desencadenar l’operació Hormigas salvajes y suicidas i, per tant, se centra en la vida dels exinspectors José Blaya i Lalo Lucena a través del punt de vista del primer.
Al llarg de gran part de la narració, la història té l’atractiu d’apropar-nos a la vida de dos jubilats de caràcters ben diferents i que enfoquen la part final de la seva vida amb un esperit divergent: Lalo Lucena és agosarat, original, divertit i molt actiu; en canvi, José Blaya és auster, discret, tímid i reflexiu, a més no ha acabat d’acceptar mai la mort del seu fill i el divorci de la seva dona. Tanmateix s’avenen, comparteixen jornades senceres en mútua companyia i ordeixen plans de futur capitanejats per Lalo que José accepta estoicament.
L’acció es desenvolupa a Barcelona, però com José Blaya viu a Sant Andreu, com el seu autor, la topografia andreuenca pren una rellevància com mai abans i es converteix en escenari bàsic de l’obra. Blaya, home de costums regulars, condueix el lector a prendre un tallat matiner al Colombia, on repassa el diari i parla amb l’Albert, el Silva i saluda la nena. A la tarda, juga al dominó amb els amics a Car Roca i passeja per Can Dragó, on s’atura a veure jugar els nois de l’Alzamora. I recorda amb melangia el temps quan podia passar pel Versalles a saludar el Pere. El caire costumista resulta evident, del tipus Diario de un jubilado, de Delibes, per exemple.
En paral·lel a aquesta realitat ordinària, planen algunes incerteses que la van apropant al gènere negre de manera subtil. Primerament, l’existència d’un assassí que comet els seus crims per tota Espanya i després l’aparició de dues jovenetes que apareixen en llurs vides de manera casual. I cap al final, esdevé l’esclat vertiginós a la manera d’una novel·la negra en tota regla o, fins i tot, d’una pel·lícula de l’oest estil Sam Peckinpah o Clint Eastwood.
Quan tot sembla acabat, l’apèndix amb cartes escrites per personatges que el lector ha conegut pel testimoni de Blaya permet aprofundir el seu coneixement, evidenciar el contrast dels seus caràcters i il·luminar algun discret racó fosc cloent l’obra amb una maniobra virtuosística.
El dibuix dels personatges, la gradació narrativa, les anècdotes còmiques, les reflexions existencials, els diversos temes de conversa (la boxa, els braus, la literatura, la pornografia, etc.), la complicitat amb gèneres diversos i més detalls entreteixits composen una ficció d’altíssima qualitat, com els crítics de La Vanguardia, El País, El Mundo o el Punt Avui van reconèixer quan el llibre d’A. G. Porta (Barcelona, 1954) va aparèixer el primer trimestre de 2018 a l’editorial Acantilado.
Fotografia: L’Anna, l’Albert i el Silva, que l’autor ha convertit en personatges | Bar Colombia
