La Setmana Santa de 1939 es va escaure la següent a l’anunci del final oficial de la Guerra Civil però, cremades les esglésies existents el 1936, només la Parròquia de Sant Pacià, que s’havia convertit en menjador social col·lectiu, va poder celebrar mínimament en condicions les misses i actes litúrgics de la Setmana Santa.
Els anys següents, a mesura que s’anaven reconstruint les esglésies i s’erigien algunes noves, a Sant Andreu de Palomar i a la Sagrera la Setmana Santa va adquirir gran solemnitat afavorida per l’ambient imposat pel règim franquista.
El Diumenge de Rams era un dia de lluïment, sobretot a les cases que s’ho podien permetre. La mainada estrenava vestit o sabates i, amb un palmó els nens, palma les nenes i els grans un ram de llorer, anaven a beneir el ram a la parròquia o a la capella de l’escola, si aquesta era religiosa.
Sant Andreu de Palomar no ha estat lloc tradicional de processons. Per Corpus Christi sí que es feia una processó lluïda, però per la Setmana Santa, tot i haver-ne celebrat, aquí era més propi el Via Crucis. Totes les parròquies, inclús les sorgides de nou als anys cinquanta, tenien el Cos de Portants del Sant Crist, que anaven abillats amb roba talar negre i corretges de cuir, encarregant-se de portar, retllevant-se, el crist a les processons o al Via Crucis.
El Dijous Sant a la tarda se celebra la darrera missa fins a la Vetlla Pasqual del dissabte a la nit. Es buiden els altars, també llavors es tapaven les imatges de Crist i la reserva del Santíssim queda dipositada en un sagrari provisional que s’anomena monument.
En aquells anys, entre parròquies es rivalitzava per fer el “monument” més lluït. El Divendres Sant era costum, entreteniment o devoció de tothom “anar a visitar monuments”, que consistia en família, o en grup d’amics, recórrer les parròquies més properes o no tant, passant el dia d’aquesta manera.
Però a part del ram, el que més agradava a la mainada era “anar a matar jueus”. Durant l’Ofici de Tenebres i per uns moments, en anar apagant els llums, rememorant els crits demanant la mort de Jesús, es permetia cridar, picar, fer remor i soroll, anant amb matraques o pals i fustes que es picaven sobre els bancs formant una cridòria i el caos en plena església.
També els dies de Setmana Santa eren els “d’anar a collir farigola” pels boscos del Turó de la Peira o de Torre Baró, perquè diuen que és quan la mata té millors virtuts. Però el més bo era que, malgrat la segregació que hi havia arreu entre nois i noies, aquest dia, potser en complicitat amb un germà petit, potser d’una amiga, era tolerada certa llibertat i per no pocs futurs matrimonis aquell dia seria una fita d’inici.
També des d’uns dies abans de Rams i fins a Pasqua, un altre dels esports practicats per la mainada era l’anar a córrer pastisseries: per tot el barri i els voltants, aparador per aparador, veure les mones de pasqua preparades per vendre, somniant paradisos de mantega i xocolata i pollets grocs, quan no hi havia televisió per a ninots mediàtics.
Aquells anys que semblaven immutables, en què les Setmanes Santes es repetien mimèticament un any rere l’altre, van començar a canviar. Més que per les reformes litúrgiques del Concili Vaticà II, pels auspicis d’un ministre català anomenat Laureano López Rodó: quan la gent va tenir possibilitat de comprar un cotxe Seat 600 o uns metres de terra en mig del bosc per amb quatre totxanes fer-s’hi una barraca, embrió d’una futura torre.
A partir dels anys 60, progressivament la gent va deixar de pensar en una Setmana Santa amb centurions i corones d’espines, i s’abocà a les carreteres amb veritable passió, mai millor dit. Processons, Via Crucis, Passions, en molts llocs van caure en l’oblit, fins que algú se n’adonà de la riquesa cultural i el reclam turístic i les va tornar a posar en valor. Metàfora pasqual de tantes coses que necessiten morir, per a que algú les redescobreixi i torni a ressuscitar.
Fotografia: Processó de Setmana Santa de mitjans del segle XX | Fons Agustí Morera
