A 10 anys de la beatificació del sagrerenc Josep Maria Griñó i Fargas

El capellà va ser beatificat el 13 d’octubre de 2013 en una cerimònia a Tarragona juntament amb altres 521 màrtirs del segle xx.

Pels que “fan” notícies, aquest és un estiu atípic. Si cada any el mes d’agost s’han de refiar d’algun accident, un incendi forestal, un obituari d’un famós o qualsevol festa major significativa, aquest any amb la constitució de les Corts i el Senat ja van omplint pàgines o hores d’informació.

Les notícies locals són diferents, a Barcelona, a l’estiu gairebé sempre hi passa el mateix: la festa major de Gràcia i la de Sants, el turisme massiu i les alteracions per la habituals obres de cada estiu.

Sempre, és clar, ens queda el recurs de les efemèrides. Solament es tracta de remenar en el calaix de la història i treure’n una paper engroguit, recordant i rememorant un fet esdevingut anteriorment i oferir-lo al lector que, potser encuriosit durant l’estona de lectura, el retraurà de l’angoixant sensació de xafogor que tenim.

Aquest és el cas del Beat de la Sagrera, poc o gens conegut pel veïnat, però no per això menys cert que la Sagrera té un beat màrtir camí dels altars, un fill del barri que mereix aquesta consideració oficial per part de l’església.

La història comença l’any 1851 amb una de les primeres fàbriques que es van instal·lar a la Sagrera aprofitant les aigües del rec Comtal, la de Miquel Fargas i Vilaseca, una adoberia de pells, negoci iniciat el 1821 per el  seu pare Miquel Fargas Ferrer, que esdevindria una indústria important, que va arribar a exportar pells fins al port de Trieste, des del qual es distribuïen al nord d’Europa.

El 1877 els Fargas van utilitzar la màquina de vapor a la seva fàbrica del carrer Gran de la Sagrera número 2 (compte, perquè no es correspon a la numeració actual i llavors aquest número tocava l’avui carrer de Garcilaso) i en la dècada de 1890 presidien el Sindicat de Fabricants de Cortits de Catalunya. La seva bonança va acabar quan es va imposar la competència de les adoberies igualadines i de la Conca de l’Anoia. Aleshores, van haver de reinvertar-se i la fàbrica es va reconvertir el 1904 en un molí d’escorça; amb tot, la família Fargas va continuar vivint a la fàbrica on sempre van tenir la residència.

En Miquel Fargas i Vilaseca, de la Sagrera, s’havia casat amb Marcelina Vicenta Sagristà i Ventalló, una pubilla de Sant Andreu de Palomar, d’una de les famílies principals del poble, els Sagristà, que donà alcaldes, farmacèutics i gent lletrada.

Dels fills que va tenir el matrimoni, una de les noies Prudència Fargas i Sagristà va casar-se amb el notari de Lleida Joan Santiago Griñó i Piñol, advocat, parent del general Cabrera, polític i diputat. Era gent d’alt nivell, que va tenir vuit fills, ben relacionats fins al punt que al gran, Joan Baptista Griñó i Fargas, nascut a Lleida el 12 d’octubre de 1883, president del Cercle Català de Madrid, l’any 1920 el rei Alfons XIII li va concedir de títol de Baró de Griñó, sent també regidor de l’ajuntament de Barcelona. Aquest va morir a Madrid el 6 d’octubre de 1964 i actualment el títol de Baró de Griñó, del qual hi ha a Barcelona un passatge a Sants, recau des del 2011, sobre el quart descendent, Alejandro Luís Autran Griñó, nascut a Vigo el 21 de juny de 1962.

Tots els fills de Joan Santiago Griñó i Prudència Fargas i Sagristà van néixer a Lleida, menys un, Josep Maria, que va néixer a la Sagrera, l’any 1889. La raó cal buscar-la en el fet que el part anterior de la seva mare, un any abans, el 1888, va ser complicat i la nena va morir al poc temps. Així doncs, per tal d’estar millor cuidada, la Prudència va optar per passar els darrers temps de gestació a casa de la seva mare Marcelina i tenir la criatura a casa del pares a la Sagrera.

Miquel Fargas, l’avi de Josep Maria, va morir el 1893. Un dels seus fill, Llorenç, el 1883 havia estat l’artífex de la fundació del Circulo Recreativo Martinense, la societat més antiga que coneixem de la Sagrera, i el sagrerenc Josep Maria Griñó i Fargas va viure a Lleida amb els seus pares fins a l’entrada al Seminari, sent ordenat sacerdot el 1914, morint al poc la seva mare i un dels seus germans, Dionís, i el 1919 el seu pare.

Com a capellà, va estar destinat a La Manresana primer i, desprès, a Montclar i a Bellver de Cinca, fins que va obtenir un benifet a la parròquia de Sant Joan, al peu del Turó de la Seu Vella de Lleida.

El juliol de 1936, dominat l’aixecament militar i amb els anarquistes amos de la situació, Josep Maria Griñó es va refugiar a prop de la parròquia, a casa d’una de les seves germanes, on el dia 21 de juliol l’anaren a buscar un grup de milicians que l’apallissaren a cops de culata perquè ell es negava a treure’s la sotana fins que, ferit i sagnant, se l’emportaren a la força a la presó de Lleida, dient-li a la seva germana “fins al cel, germana meva”.

Entre els reclosos aquells dies a la presó de Lleida, durant diverses nits van anar traient grups en camions que, transportats a les parets del cementiri, eren afusellats. Entre aquests grups, la nit del 19 al 20 d’agost de 1936, va ser tret de la presó juntament amb setanta-quatre companys religiosos i tots van ser afusellats davant del cementiri.

El sagrerenc Josep Maria Griñó i Fargas va ser beatificat en una cerimònia a Tarragona, l’octubre de 2013, gairebé 80 anys desprès del seu assassinat. Si bé el seu pas per la Sagrera va ser efímer, per la branca materna pertanyia a una família local, tot i que avui res recorda el seu pas pel barri.

Fotografia de portada: memorial de Lleida als afussellats | imagenesdememoria.blogspot.com

Fotografies interiors: Can Fargas a la Sagrera i Juan Santiago Griñó Piñol, pare del Beat sagrerenc | wikipedia