A Sant Andreu moltes famílies de la zona van ingressar diners extres gràcies a la presència dels reclutes.
El 8 de novembre de 2000 es va dur a terme el darrer sorteig d’assignació de destins per tal de realitzar la mili, i d’aquesta manera es va posar fi a una etapa de gairebé 200 anys en la història de l’Estat durant la qual el servei militar era obligatori per als joves considerats aptes.
La tradició anomena ‘quintos’ a aquests nois segons una real ordenança de Carlos III de l’any 1768 que obligava un de cada cinc joves d’Espanya (‘un quinto’), en edat entre 16 i 40 anys a dedicar-se a la vida militar i treballar per al Rei. Aquest sorteig es realitzava durant les primeres setmanes de gener per un reclutador militar que acudia als pobles per tal de seleccionar qui durant un mínim de 8 anys havia d’atendre el servei militar abandonant familia, amics, núvia…, en definitiva, el seu projecte de vida.
L’impacte a la vida, sobretot dels pobles, era tan gran i va durar tant de temps que en alguns llocs encara avui dia es manté viva la tradició d’acomiadar-se dels ‘quintos’.
Aquests dies, recordo anècdotes relacionades amb el tema, com que al meu poble el comiat dels “quintos” era un gran ball al Casino, amb un número esperat cada any: els xicots que marxaven al servei militar, pujant a l’escenari, cantaven, acompanyats al piano, unes cançons, paròdia dels grans èxits del moment, entre les delícies del públic que ho esperava i aplaudia.
Quan al 1966, al III Festival de la Cançó de Mallorca, hi van participar Los 4 de la Torre cantant ‘Vuelo 502’, que va tenir un gran èxit, ‘els quintos’ d’aleshores van tenir l’ocurrència d’adaptar la lletra de la següent manera:
Si el porten a Sant Andreu,
el quinto es veurà salvat,
però son pare dirà:
fill m’has ben arreglat,
viatges amunt i avall,
que costen un dineral,
més valdria anar a servir
ben a prop de Portugal.
El motiu era que la fita més desitjada dels nois del Vallès era complir el servei a les casernes de Sant Andreu, ja que era un destí proper i amb tren directe o ‘cotxe de línia’ a casa: al Sagalés camí de Barcelona sempre hi havia algun xicot jove que li deia al xofer “Para’m als cuartels”. Naturalment no eren temps de targetes multiviatges i carnet jove, i cada anada i vinguda de casa a la caserna sumava i al final esdevenia una fortuna.
Aquesta quantitat de reclutes a les casernes andreuenques va teixir tot un submón i no poca gent va viure o tenir un complement econòmic gràcies a la seva existència.
Alguns bars de l’entorn eren freqüentats per la tropa en hores de passeig per anar a berenar i la seva presència significava la caixa del dia. També en l’època de la prostitució autoritzada un dels tres bordells que hi havia a Sant Andreu era l’habitual de la soldadesca.
Naturalment res va ser igual als anys quaranta que als setanta. Amb el temps la majoria de soldats de les casernes d’artilleria eren voluntaris que amb 18 anys hi anaven per tal de no esperar als 23, a més de poder triar destí i quedar-se a Barcelona. Tot i servir uns mesos més que la resta no corrien el risc de ser enviats a l’Àfrica, i amb l’avantatge que als 20 anys estaven lliures d’aquella hipoteca que s’assignava a tots els homes en néixer.
Però el que tampoc sembla que no ha quedat registrat en cap llibre d’història o de memòries és la nombrosa quantitat d’habitacions llogades als soldats per a canviar-se. Llevat de casos especials, el reglament militar obligava a vestir l’uniforme per entrar, sortir de la caserna i durant totes les hores lliures de passeig, la qual cosa incomodava a molts per sentir-se identificats com a reclutes.
Per aquesta raó, es formaven grups de soldats que tenien una habitació llogada entre uns quants en les proximitats. Allà s’hi canviaven de paisà per voltar amb més llibertat sense gaire por de ser reconegut, passaven l’estona o, si calia, hi dormien. D’aquesta manera, molts particulars complementaven la seva economia domèstica.
A voltes, era una dona que disposava d’uns armaris on els joves guardaven la roba de paisà en un i en un altre deixaven la de militar, a més de disposar d’altres avantatges com una habitació per canviar-se, una dutxa per rentar-se si calia, deixar-hi la roba civil o militar per cosir o per rentar a canvi de la corresponent tarifa per cada un dels serveis.
Finalment, cal dir que en els darrers anys gairebé ningú que no estava de servei dormia a la caserna. Tots els que eren de Barcelona tenien el ‘pase pernocta’ que permetia, des de l’hora de passeig fins a la diana del matí del dia següent, anar a dormir a casa.
Feta la llei, feta la trampa, ja que soldats d’altres pobles fins i tot llunyans, l’obtenien amb un paper signat per algun que deia ser un familiar i que el soldat dormia a casa seva i no li posaven cap dificultat.
Quan intento recordar el nom dels soldats que he tingut “dormint” a casa meva a finals dels setanta i tots els vuitanta, no en soc capaç. Fins i tot, alguns no els vaig arribar a conèixer personalment.
De ben segur que, si algun oficial hagués entrat en certes temporades a casa meva en aquella època, s’hauria pensat que allò era el ‘camarote de los hermanos Marx’.
Fotografia de portada i interior: caserna d’artilleria a Sant Andreu | Brangulí a Pinterest
Vídeo: recreació del tema ‘Vuelo 502’ i del grup ‘Los 4 de la Torre’ al programa ‘Escala en HI-FI’ | Fotos antiguas de Mallorca
