1897: El primer estiu que érem barcelonins (2)

Fa 125 anys que un Reial Decret signat per la Regent María Cristina a Madrid va unir els destins dels municipis de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals al de Barcelona. Com a conseqüència llunyana d’aquella decisió, avui dia Sant Andreu i la Sagrera formen part del mateix districte de la gran ciutat.

En aquesta sèrie de tres articles, Joan Pallarès repassa quina era l’actualitat d’aquells primers mesos i quins eren els seus temes de conversa entre els nous barcelonins.

Juny i juliol de 1897

L’estiu va començar amb l’enterrament de Domènec Sert, propietari de la fàbrica de catifes de La Sagrera (no era comte, el comtat li fou concedit a un dels seus fills, Francesc, el 1904), enterrament amb el funeral a Sant Pere de les Puel·les, presidint el dol el Capità General Eulogi Despujol, Comte de Casp, els fills del difunt, Domènec i Francesc, governadors civil, assistint centenars de persones, entre elles el més granat de la burgesia industrial, com el mateix Ferran Fabra.

El dia de Sant Joan, andreuencs i sagrerencs, confluïren com cada any, camí de la Bota, era el dia que començava la temporada de bany i de bon matí, uns seguint avall el carrer del Mar (avui Borriana), els altres la Riera d’Horta (Avui Pare Manyanet), confluïen més allà de Can Nyau i per el que ara és la rambla Prim, anaven a remullar-se, banys que també tenien els seus detractors i els que en feien befa quan els veien retornar.

Les noticies que anaven arribant cada dia respecta a la nova situació des de feia encara no tres mesos, eren tant enganxoses com la calor, temps eixut, humitat alta i temperatures màximes de 25ºC a primers de juliol, quan el Ministerio de Gracia y Justícia equiparava les notaries de Sant Andreu a les de Barcelona, o per a dir-ho clarament en que afectava, és que els tres notaris de Gràcia i el que hi havia a Sant Andreu, equiparaven tarifes i preus als de Barcelona.

També començava juliol amb una nova línia de burots, el regidor Amat va inspeccionar els límits entre el Camp de la Bota i Sant Andreu i Novell i Munné des de Sant Andreu a la Torre del Mal, al límit de Gràcia amb Sant Gervasi de Cassoles, en total i fins al mar al límit amb l’Hospitalet, la nova línia fiscal de Barcelona tenia 38 Quilòmetres hi havia estat publicada al Butlletí Oficial als darrers dies de juny, incorporant seixanta sis nous vigilants a la nòmina municipal de burots.

Des de meitat de juliol Sant Andreu, La Sagrera, igual que altres pobles agregats, patien el desori municipal barceloní, Les màfies de  l’escorxador s’havien aliat perquè no estaven d’acord en l’impost de consum sobre la carn que gradualment  s’havia d’anar aplicant. Ells ho volien tot de cop, pretenien que a Sant Andreu i als altres pobles de cop es passés a pagar l’aranzel que regia sobre tot Barcelona i això era un disbarat, un encariment impossible d’assumir, així que no abastien de carn els mercats dels pobles agregats. Era una més de les guerres de l’annexió, que comportava també el tancament dels escorxadors locals dels antics pobles i el domini del comerç de la carn als mercats de la ciutat per part dels que sempre l’havien exercit.

El diumenge 25 de juliol, diada de Sant Jaume, Els Padres van celebrar el final de curs del Col·legi. Fou una festa literària on es lliuraren les distincions als alumnes més destacats, l’acte va estar presidit per el Pare Bonaventura Mulloll.

Al dia següent a mitja tarda, un xicot de 19 anys, que vivia al carrer Gran de la Sagrera anomenat Francisco Miquel Pedro, es va llençar al tren baix amb el propòsit de suïcidar-se. El tren, que provenia de França i anava cap a Barcelona, no va poder frenar i el xicot va quedar amb les dues cames i un braç pràcticament destrossats. Va ser portat al Dispensari on el van atendre els metges Nesta i Trullàs, aquest poc van poder fer perquè el xicot moria al dia següent enmig de grans patiments.

També a les darreries de juliol, mentre Sant Andreu preparava el llarg plet desagregacionista, als barris de Sant Martí, entre ells La Sagrera, es recollien set mil signatures contràries a l’annexió, argumentant que s’havia fet precipitadament, per Reial Decret amb les Corts clausurades, sense cap debat ni escoltar les parts afectades. El document fou acceptat per Francisco Maria de Borbón, diputat del per el “Distrito de las Afueras” qui va prometre presentar a les Corts la protesta.

Fotografia de portada: imatge recollida per Antoni Arissa a principis del s. XX que recorda els paisatges de l’època ressenyada | totbarcelona.blogspot.com