Franco va convocar els espanyols el 8 de juliol de 1947 per aprovar la Llei de Successió a la ‘Jefatura del Estado’.
Tot i ser una dictadura que reprimia qualsevol intent d’exercir els drets fonamentals, el franquisme va convocar dos referèndums i, al final fins i tot permeté votar als caps de família en eleccions restringides, controlades, corporatives i, si calia, desautoritzar-les com es va viure a Sant Andreu amb el cas de l’elecció de Fernando Fernández Ocaña el 1973 malgrat haver obtingut una majoria aclaparadora.
De referèndums, el franquisme en va convocar dos, un el 1966, per a aprovar –referendar o dir amèn seria la paraula més adequada– la Llei Orgànica de l’Estat, i l’altre, gairebé en plena postguerra, per aprovar la Llei de Successió a
la “Jefatura del Estado”, ara fa 75 anys, concretament el 6 de juliol de 1947.
Els resultats, a la búlgara, en total a l’estat d’un cens de 17.178.812 habitants, acudiren a les urnes el 88’6%, el sí obtingué el 93%, el no, un 4,7% i en blanc votaren el 2,3%. Naturalment, la majoria d’empreses exigiren als treballadors el comprovant de vot. Com eren en proximitats del 18 de juliol, data llavors de la Fiesta Nacional quan es cobrava la paga doble i corria el rumor alimentat per tothom que qui no votés no cobraria, fins i tot els més desfavorables es van animar a participar-hi.
No cal dir que el referèndum de 1947 es va celebrar sense cap garantia ni observadors internacionals i neutrals, però el règim ho va vendre com un èxit de les seves bondats.
Aquell diumenge, a Sant Andreu, zona obrera, la gent va acudir en massa a votar. Les imatges de les cues, llargues i lentes, van ser exhibides a la premsa dels dies següents. A les vuit del matí es van constituir les meses: President, dos vocals, dos interventors designats i advocats i funcionaris assessors a cada col·legi. A les nou obriren les portes i ja hi havia gent fent cua des d’una hora o dues abans. Durant tot el dia les autoritats del règim anaven visitant els col·legis i controlant que tot anés correctament. Òbviament, no es van conèixer incidències i si existiren no en va quedar constància.
A Sant Andreu, cap a les dotze del migdia, va aparèixer el governador civil Eduardo Baeza Alegria constatant que les dades de votació a aquella hora estaven sobre el 50% del cens. A l’antic Casinet, llavors seu de la Falange, a la plaça del Comerç que feia les funcions de capçalera de zona electoral, va ser rebut per el tinent d’alcalde Miró Sans, el secretari Clapera i el Cap del “Movimiento” Juan Salvadó Benedito, sent aplaudit per el públic, baixant tot seguit a les Cases Barates a veure com anaven les coses.
Radio Nacional d’Espanya a Barcelona va transmetre en directe la darrera mitja hora de votació, des de les 19.30 h i l’escrutini. Al Distrito IX, el més poblat de Barcelona, d’un cens de 122.613, van votar 101.560; d’ells, 79.654 sí, 13.147 no i 7.759 blancs o nuls, de manera que 21.053 persones es van quedar a casa. Total, un 82,8% de participació i un 72’8% de vots afirmatius.
Gràcia amb el 91,94% de vots afirmatius va ser el Districte més franquista en aquell referèndum, seguit de Sarrià, Sants o Sant Martí que superaren el 80%; per contra, l’Eixample amb un 69’52% de vots afirmatius, va ser l’únic que va superar en rebuig a Sant Andreu, tot i que cal dir que fa setanta-cinc anys els recomptes deurien fer esgarrifar, més la repressió i la por que feien la resta.
Fotografia: retall de diari de l’època amb la notícia | nuevatribuna.es
