El nomenclàtor del districte ha evolucionat seguint les directrius polítiques, socials i culturals dominants en cada època.
A Sant Andreu, com a tots els pobles, el nom dels carrers venia donat per alguna característica o emplaçament que els distingia dels altres: carrer del Pont, plaça del Comerç, etc. La resta, quan es van generalitzar els noms de carrer a finals del segle XVIII, rebien noms de sants.
Desprès de les agregacions a Barcelona de Gràcia, Sants, Sant Andreu, Sant Martí, Les Corts, Sant Gervasi i, desprès, Horta, el nombre de carrers duplicats era molt gran, de manera que el 1907 van canviar el nom duplicat a nombrosos carrers. Així, a Sants, que tenien majoria els republicans lerrouxistes van posar noms d’inspiració més espanyola, com Guadiana, Huesca, Almeria; mentre que a Sant Andreu, amb regidors catalanistes de la Lliga, els noms van ser Montpeller, Neopàtria, Borriana, Coroleu, Monlau, Llenguadoc…
Al Districte de Sant Andreu, al llarg dels anys, segons es creixia i naixien noves barriades anaven sorgint nous noms. L’hodonímia, branca de l’onomàstica que estudia els topònims vials, ens mostra un grau de politització en temps de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) poc perceptible aquí, tot i que de llavors data Berenguer de Palou (1929) substituint a Provençals i es fixa la grafia de Masadas.
Durant la República de 1931 a 1936), s’homenatja els escriptors Ferran Turné, que s’imposa al carrer Pacífic; i Ignasi Iglesias, que ho fa amb el de l’Ordre, i que a més aconseguirà al Bon Pastor dos noms més trets de títols d’obres seves: ‘Foc Follet’ i ‘Mare Eterna’.
El període republicà entre 1936 i 1939, el de la Guerra Civil, va viure un esclat revolucionari on no només canviaren molts noms de caràcter cristià, sinó d’altres, honorant combatents i fets, que en algun cas ni tant sols arribarien a ser aprovats pel consistori i d’altres ni arrelaren. En aquesta línia, la Meridiana va edevenir Gran Via de la URSS; la plaça de la Trinitat, de la CNT; la mateixa Rambla va passar a ser José García; i Torras i Bages, Jaume Oller, ambdós van morir durant els primers dies de la guerra.
En aquell temps, el carrer Gran es va dir Eugenio Pararera; el Bon Pastor, Vilabesós; i, fins i tot, el mateix nom de l’antic poble, el mil·lenari Sant Andreu de Palomar, va passar a ser Harmonia de Palomar; en canvi, La Sagrera no va perdre la sacralitat.
El 1939, ocupada Barcelona per l’exèrcit franquista, bona part dels noms donats des de 1931 (Fabra i Puig, Ordre, Pacífic, etc.) van ser retrocedits i van tornar a ser vigents, i altres es castellanitzaren. Ara bé, els noms obligats dins la litúrgia del nou règim com Generalisimo Franco, José Antonio, Calvo Sotelo, Mola, Yagüe, Sanjurjo… no arribarien mai a Sant Andreu, sent donats a vials de primer ordre de la gran ciutat.
Desprès, a poc a poc, anirien apareixent noms com Residència (1942) en relació a l’establiment per a viudes de militars; Garcilaso (1942), en lloc d’Estévanez, un personatge republicà; Salón Teniente Coronel Onofre Mata (1949), a la part de Torras i Bages entre Palomar i Santa Coloma; Coronel Ángel Monasterio, a la part posterior de la mestrança d’artilleria; quan s’obrí el nou vial al Camp del Ferro va ser denominat Matias Montero (1960), un falangista mort el 1936 a Madrid; i l’enderroc i obertura de la Rambla, entre el carrer Gran i la Via del Tren, rebria el nom de Mártires de la Tradición, aprovat el 20 de juny de 1963, en homenatge als carlins combatents morts.
També dins del Districte el nou barri del Congrés Eucarístic, sorgit a partir de 1954, centrà el nomenclàtor a la memòria d’aquell esdeveniment internacional celebrat a Barcelona el 1952.
Mort el dictador i durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Socias (1976-1979), hi hagué algun petit canvi en el nomenclàtor, però aquest alcalde és recordat aquí per haver retornat el nom de Gran de Sant Andreu al carrer principal de l’antiga vila que durant el franquisme havia estat calle de San Andrés.
El 20 de desembre de 1979, el primer ajuntament democràtic elegit el maig anterior, va aprovar els primers canvis de la nova època política. En el Districte de Sant Andreu van ser: Dalmacio de Mur retornava a ser Vallès i Ribot; Salón del Teniente Coronel Onofre Mata seria Torras i Bages des de la plaça Orfila al passeig de Santa Coloma; Martires de la Tradición passava a ser Passeig primer i ara Rambla de l’Onze de Setembre; i Matias Montero, a Camp del Ferro. En canvi, el Coronel Àngel Monasterio va aguantar algunes dècades abans de cedir el nom a l’escriptor portuguès Fernando Pessoa.
Posteriorment, encara han existit canvis nominals, com el del militar del segle XVIII Federico Mayo, que va caure en benefici d’Alexandre Galí (1983); el del Terç de la Mare de Déu de Montserrat, rebatejat com el carrer de la Mare de Déu de Montserrat (2006), o el del regidor primoriverista Ignacio de Ros, que ara és Can Ros (2007).
No hem volgut ser exhaustius i deixem el tema obert perquè algun dia haurem de tornar-hi per recordar que encara queden noms punyents i tenir presents els noms dels nous carrers, places i espais i quin sentit se’ls hi dona.
Fotografia de portada: senyals informatius sobre carrers del districte | Jesús Manzano
Primera fotografia interior: acte de col·locació de la placa d’Ignasi Iglésias a Sant Andreu, 1930. | Josep Domínguez AFB.
Segona fotografia interior: el pedagog Alexandre Gal·lí | Font: xtec.cat; sense autoria
