El seu gran llegat va ser aglutinar un conjunt de joves historiadors que van fer carrera.
La sort de portar regularment un dietari fixa els records d’una manera precisa, era migdia del dissabte 25 de gener de 1997 quan, tornant d’una sortida matinal a Osona, en Jaume Seda em trucava al telèfon de casa i em donava la noticia que havia mort Martí Pous, el Senyor Pous, com li dèiem tots nosaltres, tenia llavors 86 anys
Martí Pous, dins la història local andreuenca representava la unió entre el pioner, mossèn Joan Clapés, amb el qual emparentaria en casar-se amb la seva neboda Rosa Llambí i Clapés, i la nova generació d’estudiosos locals, que el mateix Pous havia motivat i creat escola. De fet el nexe es pot explicar prou bé en dir que dels volums de les “Fulles Històriques” de Clapés, n’era el darrer dels subscriptors en vida.
El diumenge 26 de gener, tota aquella colla de “jovencells”, persones que estàvem entre els vint anys les més joves i poc més de quaranta els granadets, tots aquells que ens consideraven deixebles del “Senyor Pous” acudirem plegats al tanatori a expressar el nostre condol als seus fills, Lluís, Josefina i Joaquima i al dilluns 27, a dos quarts de dotze del matí, a l’església de Sant Pacià no s’hi cabia, representants del Districte, del món cultural, de les entitats, però sobretot dotzenes d’amics venien a donar-li el darrer comiat.
Martí Pous i Serra havia nascut el 1910, amb inquietuds culturals i socials des de ben jove, va treballar tota la vida a la Cia Anma de Hilaturas Fabra & Coats, al laboratori, amb un gran amor per Catalunya, sempre es va moure en entitats d’àmbit catòlic, com Els Lluïsos, la Parròquia de Sant Pacià, la Casa-Asil, fundant amb d’altres l’Arxiu Històric de Sant Andreu el 1982.
Persona de consensos, quan l’Ajuntament va crear els Arxius de Districte, per a evitar confusions va convertir l’Arxiu en Centre d’Estudis Ignasi Iglesias, en va ser el primer president el 1987 i ho seria deu anys més, fins a la seva mort.
El vaig conèixer en la dècada dels vuitanta, alt, prim, sempre somrient, de bon humor, molt educat i ben vestit, era allò que se’n diu “tot un senyor”. El veia molt gran, ara tinc l’edat seva de llavors, però a tothom sobtava la facilitat de connexió que tenia, tant amb la gent de quaranta, com amb la de vint anys.
El primer que me’n va parlar d’ell va ser mossèn Xavier Casas, rector de Sant Pacià quan jo m’interessava per aspectes històrics d’aquell temple; desprès el vaig conèixer en la distància d’alguna conferència, però va ser quan em van encarregar cara al 1992 la biografia dels dos representats de Sant Andreu de Palomar i dels dos de Sant Martí de Provençals per un diccionari biogràfic dels assistents a l’Assemblea de les Bases de Manresa de 1892, en el seu centenari, quan la relació es va fer constant i fluida.
En la primera consulta, del metge Reventós em va donar tota mena de senyals, des de on vivia fins al diari que llegia; de l’altre, d’en Riera, en va identificar dos o tres dades de diversos Riera i, encara avui passats més de trenta anys, continua sent un personatge fosc i fugisser.
Repasso el meu dietari de nou, aquell 1997, poc desprès de la seva mort, es va crear el guardó Medalla d’Honor de la Ciutat, en el reglament cada Districte n’atorgava dos i cinc més des de la plaça de Sant Jaume els grups municipals.
A Sant Andreu, presidia el Consell Ernest Maragall i n’era regidor Eugeni Forradellas, jo era modest conseller de Districte, els tres havíem estat al mateix banc de l’església de Sant Pacià en l’enterrament de Martí Pous. Es va creure oportú, per a destacar-ne més el valor, que a Sant Andreu, enlloc de dues medalles, aquell any només se’n atorgués una, i fos per al Sr. Pous.
21 d’octubre de 1997, en el plenari del Districte, s’aprovava la concessió de la Medalla d’Honor de la Ciutat a títol pòstum; sense avisar-me el president em va donar la paraula, no ho esperava, però no calgué improvisar sinó dir el que sentia, tal com rajava i que ja ho he dit en les línies anteriors i ara insisteixo, el gran valor de Martí Pous va ser el d’haver creat escola, haver agrupat a un seguit de joves, que en història local, o en història a l’engròs, han arribat força lluny, aquest va ser i és el seu gran mèrit.
Com el millor monument que es va pensar fer a Ignasi Iglesias seria una escola que portés el seu nom, l’institut d’ensenyament ubicat a l’interior de la Fabra & Coats, on ell va treballar tota la vida, porta el seu nom. Anem d’aniversaris, l’any passat parlàvem d’Ignasi Iglesias, enguany li toca a Joan Clapés, però hi ha molts altres oblidats.
Martí Pous es mereix el record i, sobretot fer-ne esment de la seva alçada no només com a historiador, sinó com a persona conciliadora, generosa i totalment contraria als interessos personals i a les capelletes elitistes.
Fotografia: díptic amb una imatge de Martí Pous a la portada del número de Finestrelles publicat en homenatge a la seva figura i una fotogtafia d’una pàgina del mateix llibre llegint el pregó de Festa Major de Sant Andreu | Redacció
