El 20 de juliol el Consell de Ministres va aprobar la presentació del Projecte de Llei de Memòria Democràtica a les Corts. En aquest sentit, Joan Pallarès recorda en tres capítols que a l’estiu de 1936, ara fa 85 anys, al districte es va patir una repressió homicida desfermada arran del cop d’estat.
Si agost, setembre i octubre van ser els mesos amb major nombre de víctimes, a partir del més de novembre, per diverses raons, entre elles que la prudència dels qui podien témer represàlies era més extrema, que alguns assoliren fugir i que la fúria dels primers dies s’havia esbravat lleument, la xifra de morts aniria davallant, amb un repunt a finals d’abril i primers de maig de 1937, quan la Generalitat va prendre la determinació d’agafar el control de l’ordre públic i posar fi a les detencions i presons particulars de partits i sindicats, i aleshores en lloc de lliurar a la Generalitat els detinguts sovint optaren per assassinar-los.
En aquells dies dels Fets de Maig, una guerra civil dins de la guerra civil, van aparèixer grups de persones assassinades col·lectivament en diversos punts, un d’ells va ser al Cementiri de Sant Andreu, on es van trobar militants d’esquerres o de partits obrers morts per faccions rivals.
Finalment, el 4 de juny de 1937 la Generalitat publicava l’ordre dissolent les Patrulles de Control i el dia 9 de juny el seus caps, José Asens (CNT-FAI) i Tomàs Fàbregas (ACR), lliuraven les claus de la Secretaria General i de cadascuna de les casernes de les seccions, entre elles, la dècima, del carrer Gran de Sant Andreu, 52.
Sense voler ser exhaustius van morir en la repressió a reraguarda a Catalunya entre juliol de 1936 i febrer de 1939 un total de 8.352, la immensa majoria entre entre l’inici i maig de 1937, en especial agost, setembre i octubre de 1936.
Una primera aproximació nominal de les víctimes, ens ha permès superar un llistat d’unes cent persones en el que avui contorna el Districte de Sant Andreu, una xifra prou elevada, però ben lluny encara de la real, que demostra el descontrol de les passions en una situació caòtica.
A partir de gener de 1937, els bombardejos causarien 5.500 morts i la repressió engegada a partir de 1939, de la qual també en parlarem aquí, 3.388, que sumats als 32.000 catalans morts al front sumen unes cinquanta mil vides humanes, a les quals encara s’haurien d’afegir les provocades per la fam, les malalties, la pena, l’exili, la presò arrribant a xifres molt difícilment calculables.
El 1939 es va parlar molt d’aquelles morts de 1936, algunes ben alienes al nou règim van ser instrumentalitzades, altres interpretades en interès dels nous amos de la situació, molts anys desprès la situació va fer un tomb.
Ara als vuitanta cinc anys dels fets, fa dècades que una llosa de silenci plana sobre aquestes víctimes.
Fotografia: sindicalistes de la CNT a Torres i Bages fent-se càrrec de la zona.
