El 20 de juliol el Consell de Ministres va aprobar la presentació del Projecte de Llei de Memòria Democràtica a les Corts. En aquest sentit, Joan Pallarès recorda en tres capítols que a l’estiu de 1936, ara fa 85 anys, al districte es va patir una repressió homicida desfermada arran del cop d’estat.
L’esclat de la Guerra Civil el 1936 va provocar una riuada descontrolada de repressió a les reraguardes de cada una de les fraccions enfrontades que va continuar al final del conflicte, durant anys, per part dels vencedors sobre els vençuts.
Localment, a Sant Andreu, La Sagrera i els barris del voltant, alguns insignificants el 1936, ni de la repressió d’aquell any ni de la de 1939 se n’ha fet cap estudi seriós, si s’exceptuen els Consells de Guerra al Bon Pastor, però tant en un cas com en l’altre es van cometre veritables monstruositats guiades pels més baixos instints i indignes del gènere humà.
Seria un joc frívol, amb el qual sovint a alguns els hi agrada recrear-s’hi encara que ja han passat vuit dècades, comparar situacions: les víctimes són víctimes i mereixen el mateix respecte les de 1936 com les de 1939, i també les dels bombardeigs entremig, les dels combats al front i tots els que van patir aquella situació.
Aquesta aproximació a aquella realitat històrica, dividida en tres parts, recorda el que va succeir l’estiu de 1936, fa ara 85 anys, als nostres barris pel que fa a la repressió posterior al fracassat cop d’estat amb quantes pinzellades a tall de mostra.
* * * * * * * * * * * *
El 19 de juliol de 1936, les casernes de Sant Andreu s’havien sumat a la rebel·lió militar després d’una votació entre els oficials a la qual gairebé van empatar els que estaven a favor i els que estaven en contra, però com el general i coronel eren partidaris de la rebel·lió, van inclinar la decisió del seu costat. De fet, una bateria del 7è Lleuger d’Artilleria va sortir de matinada per tal d’ocupar el centre de la ciutat, on seria derrotada, però la reacció dels obrers dels voltants, convocats per la CNT a envoltar les casernes, havia impedit la sortida de noves columnes.
A la caserna també hi havien entrat elements civils favorables al cop, com carlins tradicionalistes, però alguns s’hi van quedar fora perquè van trobar ja la caserna envoltada d’obrers.
El dia 20, vençuts i coneixedors que els colpistes havien estat derrotats al centre de la ciutat, les casernes de Sant Andreu es rendien a la guàrdia civil. Després de comunicar-ho telefònicament, aquesta acudí, va detenir els qui no s’havien fet escàpols esmunyint-se cap al Besòs i abandonà sense protecció casernes i mestrança, d’artilleria, que van ser assaltades per la multitud, obtenint armament però també destruint plànols, laboratoris, tallers i materials que tant útils haurien estat en l’organització de les milícies, i saquejant també indiscriminadament els habitatges familiars dels militars, sense distinció de colpistes o lleials per endur-se’n mobles i aixovars particulars.
Paral·lelament, al Bon Pastor, el seu rector Carlos Ballart Roure va ser la primera víctima de la repressió a Catalunya ja que el mateix 19 de juliol va ser assassinat per un grup que el perseguia quan intentava fugir mentre encara la pólvora corria per la ciutat. Llavors el Bon Pastor era municipi de Santa Coloma de Gramanet, on aquell mateix dia també assassinaren a casa seva l’industrial Rossend Casals Roure.
Així mateix, aquell dia cremaren les esglésies de Sant Andreu que, de fet, es volien dinamitar, però desistiren pels problemes que causaria la demolició. També va ser cremades la Santíssima Trinitat, acabada i beneïda el dia 1 de juliol, i Crist Rei, oberta el 1932 a la Sagrera. Durant els dies 20 i 21 de juliol, cremarien l’antiga parròquia gòtica de Sant Martí de Provençals, al Fondal, i amb ella l’altar del segle XV, els retaules barrocs de la MdD dels Dolors (1683) i MdD del Roser i la rectoria, a més de robar la custòdia de plata, la creu processional gòtica i el reliquiari.
Les monges dels Àngels, al carrer Gran, van ser foragitades, no sense vexacions i amenaces, i van convertir l’escola i convent en seu del Comitè Local de La Sagrera. Altres escoles religioses van ser confiscades per a diversos usos, com en el cas d’Els Padres, on la part d’escola va ser convertida en centre d’ensenyament mixta de la CENU i la part conventual tindria diversos usos com allotjament, on fins i tot hi residí Rafael Albertí.
Sant Pacià, que com a convent havia estat incendiat el 1909 i l’octubre de 1934, estava també amenaçat, però la defensa dels feligresos la va lliurar de més estralls i al cap d’un temps fou habilitat com a menjador col·lectiu.
Altres entitats com Els Catalanistes també van ser confiscades per grups polítics i sindicats; l’Avenç, al carrer Gran, es va convertir en la seu de les Patrulles de Control, secció número 10, escamots armats que actuaven parapolicialment exercint la repressió.
La Patrulla de Control número 10, es movia pel que avui és Districte de Sant Andreu i Nou Barris, ubicada a Gran de Sant Andreu 52 (en un principi estava a Gran de La Sagrera 249, número que avui dia no existeix, però que en la numeració antiga remet a la Hispano-Suiza). El seu delegat era Soriano Pérez, de la CNT, i estava formada per 62 patrullers, dels quals 27 eren de la CNT, 20 d’ERC, 10 d’UGT i 5 del POUM. Apart d’aquesta patrulla, altres grups polítics o sindicals, com CNT, FAI, etc., actuarien igualment de manera criminal pel seu compte. El resultat de les seves accions s’explicarà en el capítol següent.
Fotografia: sindicalistes de la CNT a Torres i Bages fent-se càrrec de la zona.
