Fa 125 anys que un Reial Decret signat per la Regent María Cristina a Madrid va unir els destins dels municipis de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals al de Barcelona. Com a conseqüència llunyana d’aquella decisió, avui dia Sant Andreu i la Sagrera formen part del mateix districte de la gran ciutat.
En aquesta sèrie de tres articles, Joan Pallarès repassa quina era l’actualitat d’aquells primers mesos i quins eren els seus temes de conversa entre els nous barcelonins.
Agost i setembre de 1897
Començà l’agost, vacances no se’n feien més que les escolars o la gent benestant que s’ho podia permetre, un dels que llavors s’ho podia permetre era el president del Consell de Ministres, Antonio Cánovas del Castillo, un dels artífex del bipartidisme de la Restauració, que va marxar amb la seva dona al Balneari de Santa Agueda, a Arrasate (Mondragón).
El 8 d’agost, mentre llegia el diari l’anarquista Michelle Angiolillo, li va disparar matant-lo, en venjança als anarquistes afusellats feia tres mesos, Angiolillo va ser capturat i executat dotze dies més tard.
A meitat d’agost moria després de llarga i penosa malaltia el director de l’escola de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, Josep Barrufet i Veciana, a l’enterrament les delegacions del propi Ateneu, de La Lira, amb el seu cor, del Casino El Progreso i del Foment Regional de La Sagrera, van oferir sengles corones i homenatjaren al difunt.
Llavors com ara s’aprofitava per a reparar i fer obres a les vies de comunicacions , així a l’agost es va reparar el camí de la Sagrera a Santa Coloma de Gramenet, el de la Sagrera a Horta.
També com ara hi havia lladres, va cent vint-i-cinc anys que el robatori de rellotges era cosa comú. El quinze d’agost un home que baixava per la Rambla, llavors Rambla de Santa Eulàlia, va ser assaltat per tres xicots que li van prendre el rellotge, però l’andreuenc lluny d’acovardir-se, la va emprendre a mastegots contra els tres atacants, dos van fugir cames ajudeu-me, però el tercer no només va rebre, sinó que va ser detingut, resultant ser el lladregot un menor de disset anys.
No només hi havia lladres, sinó també tal com ara, brètols de cap de setmana, en la canícula del vespre de dissabte a diumenge 15 d’agost, el darrer tramvia que sortia de La Sagrera i pujava cap a Horta, format per la màquina a vapor i un cotxe de passatges ple de gom a gom, quan era al que ara és al carrer Garcilaso i ben prop de la cruïlla amb el carril del nord (Meridiana), va topar amb una pedra d’uns setanta quilos de pes, que havia estat col·locada damunt de rail.
De resultes de l’impacte amb la roca, la locomotora va descarrilar, entrant a un camp veí a la via, on va bolcar. Un dels passatgers del vagó, en percebre la col·lisió, va saltar de la plataforma amb tant mala sort que va ser atropellat per la pròpia màquina, causant-li greus ferides, morint minuts desprès al mateix lloc; una mica més afortunats van ser el maquinista i l’interventor, els quals també van saltar causant-se diverses ferides, de les que van ser atesos en una casa veïna.
Per les dades de l’estació meteorològica de la Universitat de Barcelona veiem que no va ser un estiu excessivament calorós comparat als d’avui. Malgrat la densitat d’indústries, al Pla de Barcelona poques màximes s’aproparen als 30ºC, el que si hi va haver fou un gran temporal d’aigua a finals d’agost.
El vespre del 24 ja es veien núvols amenaçadors i durant la nit s’escoltaren trons i es van veure força llamp, al matí del 25, entre les 11 i un quart de 12 del matí, una tromba d’aigua, molt intensa, les antigues rieres d’en Malla, de Cassoles i d’altres van baixar plenes, en aquesta darrera un xicot va ser salvat i el seu company desaparegué arrossegat per l’aigua i el seu cos no va ser trobat fins l’endemà a la Mar Bella, el carrers de l’Eixample van convertir-se en torrents i la riera d’Horta i el rec Comtal van estar a punt de desbordar-se en algun punt així com en Besos va fer una bona crescuda de cabal, no obstant la pluja caiguda en només un quart d’hora va ser de 20 mm.
El governador, una vegada més, a finals d’agost, multava a dos cafès de Sant Andreu per practiques de joc, era un mal endèmic, poc podien fer els cafeters per a evitar-ho quan a la taberna s’anava a beure i a jugar; però la calor de l’estiu no només propiciava l’esbarjo i el joc, sinó altres passions, com les dels bous, però a Sant Andreu de Palomar, amb plaça pròpia per a curses bovines, també tenia els seus detractors, aquí es van produir les primeres reunions dels antitaurins i aquí va néixer la primera Plataforma Antitaurina a l’estat.
El 12 de setembre de 1987, dos joves que van ser detinguts immediatament per la policia, van fer explotar a la pròpia plaça un cartutx dins d’un cilindre metàl·lic, que va fer marxar d’estampida a tota la gent, però sortosament no es van produir desgràcies.
El 21 de setembre, acabava l’estiu i començava la tardor amb la Festa Major de la Mercè, La Sagrera la va continuar fent al novembre, per Sant Martí, el dia 11, i Sant Andreu per la diada del Sant, el 30, raó per la qual des de la plaça de Sant Jaume, segons escriu mossèn Joan Clapés, van enviar una cobla a la plaça Orfila per a que toquessin sardanes. Diu Clapés que va ser la primera vegada que s’escoltaren a l’antic poble, el cert és que a La Sagrera hem documentat ballades de sardanes des de 1891, fa més de cent trenta anys.
Fotografia de portada: imatge recollida per Antoni Arissa a principis del s. XX que recorda els paisatges de l’època ressenyada | totbarcelona.blogspot.com
