Fa cinquanta anys, el 26 de gener de 1975, el darrer any que en vida del dictador se celebrava l’aniversari de l’ocupació de Barcelona el 1939, encara els diaris, en portada, feien referència a l’efemèride, La Vanguardia Española, així és deia la capçalera, publicava en portada a tot color una fotografia aèria de la ciutat i els escuts de les poblacions de l’àrea metropolitana amb el titular Barcelona, a los 36 años…
Aquell dia era el primer, en 36 anys, que junt a la bandera espanyola i a la de la ciutat o la de la província, a l’Ajuntament o a la Diputació, que és avui el Palau de la Generalitat, onejava una bandera catalana quadribarrada, senyal que molts, des del règim, començaven a nedar entre dues aigües.
La senyera s’havia hissat el dia abans, perquè en caure el 26 en diumenge, els actes d’exaltació s’havien anticipat al dissabte, com la missa a la Basílica de la Mercè, amb el ministre secretari general del Movimiento José Utrera Molina al capdavant, i una gran quantitat d’autoritats militars i civils al seu darrera, i al vespre el tradicional sopar als Jardins de Pedralbes organitzat per la Agrupación de Hermandades de la Cruzada y de la División Azul.
Els temps canviaven i un 26 de gener en cap de setmana hi ajudava, l’alcalde Enric Masó Vázquez, un enginyer a l’òrbita de les empreses americanes, que el 17 de maig de 1973 havia substituït a Josep Maria de Porcioles, i acabaria l’agost següent estavellant-se contra la inoperància del règim i l’immobilisme de Madrid, ja li anava bé no fer aquelles inauguracions pomposes de cada any, que en aquesta data o en la del 18 de juliol, aniversari del cop d’estat provocat pels vencedors de la Guerra Civil, feien coincidir les inauguracions per a cantar les excel·lències del règim.
La data 26 de gener de 1939, entrada de les tropes a Barcelona, s’ha de puntualitzar. És cert que a mig matí començaren a ocupar la ciutat, al migdia eren a Montjuic i a primera hora de la tarda arribaren l’Ajuntament, però el dia al gener és ben curt i a quarts de sis de la tarda es fa fosc, aturant llavors l’avançament –de nit s’atura la infanteria– i mentre els republicans ja eren a l’altra banda del Besòs, entre el riu i la plaça de les Glòries Catalanes quedà una franja físicament terra de ningú, però en fer-se de dia el 27, entraren a Sant Andreu de Palomar i els homes de la 105 Divisió Marroquina i de la IV de Navarra passaren el riu sense cap problema, com ho havien fet dos dies abans els de la 42 i 43 republicana en retirada.
Cada 26 de gener durant el franquisme hi havia inauguracions a dojo. Aquí el 26 de gener de 1954 inauguraren l’arribada del metro a la Sagrera, un any abans ho havien fet a Navas, encara que bo i inaugurada l’estació de Navas, beneïda i servit un vino español a les autoritats, aquesta va ser tancada fins el maig, quan entrà en funcionament i aprofitaren l’ampliació per a apujar el preu del bitllet.
El 26 de gener de 1966 inauguraren el Mercat de Felip II, tal i com el de la Sagrera, enderrocat el juny de 1993, havia estat inaugurada la darrera remodelació amb data de 18 de juliol de 1955. També el 26 de gener de 1956 el bisbe Modrego va lliurar les claus a 500 famílies nous habitants de les Viviendas del Congreso Eucarístico, o en tal data de 1969, sent ja bisbe emèrit, l’alcalde Porcioles li va lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.
Malgrat que els actes d’exaltació cada vegada es van anar concentrant més com a actes de ciutat, a Sant Andreu i els primers anys no faltaven els dinars amb discursos patriòtics i les misses pel sufragi dels caiguts del bàndol vencedor a nivell local i, els primers anys, el que seria desprès la paga extraordinària de cada 18 de juliol, solia ser un dinar d’empresa, pagat per el patró, en el qual es premiava a jubilats o treballadors destacats, inclús no mancava que sent dia festiu, s’organitzés una revetlla la nit anterior.
El 1939, quan les tropes arribaven a les portes de La Hispano Suiza, Fàbrica de Automóviles, SA, a la Sagrera, el mateix matí del 27 de gener, el seu propietari, Miquel Mateu i Pla, a la plaça de Sant Jaume, prenia possessió com a alcalde de la ciutat, mentre a la seva fàbrica, que durant el conflicte havia esta una industria de guerra, un grup del comitè es tancava per a lliurar-la al senyor Mateu tant bon punt es presentés per a recobrar-la.
El 28 de gener, l’alcalde Mateu anomenà a Aureli Joaniquet tinent d’alcalde del Distrito IX. A la plaça d’Orfila arribava el nou regidor. Joaniquet havia nascut el 4 d’octubre de 1895 a Forcat, avui agregat Montanuí, a la Ribagorça d’Osca. Era un periodista monàrquic d’El Noticiero Universal, amic d’Eugeni d’Ors, que havia militat a Renovación Española durant la República Espanyola i, en el decret d’unificació de 1937, s’havia integrat a Falange. Passà la guerra a Burgos i durant tots els anys de la postguerra, la fam i l’estraperlo, va ser el regidor de proveïments de l’Ajuntament de Barcelona.
Joaniquet, secretari d’Alfons Sala, comte d’Egara, del qual en va fer una biografia, era monàrquic fins al moll de l’os, fet que a la llarga friccionà amb el règim per la seva lleialtat a Joan de Borbó i acabaria destituït de tots els seus càrrec, morint a Barcelona el 7 de maig de 1963.
Fotografia: Tropes franquistes entrant a Barcelona | Autor desconegut
Document: Portada de La Vanguardia Española del 26 de gener de 1975 | Hemeroteca
