Més enllà de la història del recinte, el seu veritable valor és que guarda el record de milers d’històries particulars.
Durant segles les inhumacions dels difunts es feien, en terra sagrada, al voltant de les esglésies, d’aquí ve el topònim Sagrera, on dins dels temples en el cas dels nobles o gent amb poder.
El cementiri de la Sagrera, el de Sant Martí de Provençals, encara existeix a la Verneda, a redós de la vella església tot i que fa segle i mig que no s’hi enterra. El de Sant Andreu de Palomar era als voltats de l’església actual, els ossos dels ancestres andreuencs estan als carrers i places que envolten l’edifici parroquial.
Les lleis de policia sanitària de Carles III, foragitaren els fossars parroquials dels nuclis habitats, era una mesura higiènica, per a evitar la propagació d’epidèmies, però costà anys i panys, a Sant Andreu no obriren el nou cementiri fins a 1834 i s’hagueren de dictar prohibicions de continuar enterrant als fossar parroquials
L’elecció del terreny va ser discutida, al final optaren per una vinyes prou escaients tocant Cal Calç, a l’avui barri de Porta i allà traslladaren l’any 1839 la Creu de Terme que era a la cruïlla de camins, al que avui seria carrer Gran amb Santa Marta.
Sant Andreu va ser agregat a Barcelona l’any 1897, quan ja es discutia la necessitat d’ampliar l’espai i va ser el 1899 quan va créixer amb mig miler de nous nínxols, aviat insuficients, creixent de nou el 1913, amb una nova capella i el 1919, modificant de lloc la seva entrada el 1927, amb un nou accés monumental obra d’Agustí Domingo.
Al 1955 encara va modificar-se la capella i també en la època de la postguerra se li va afegir el recinte militar, obra de Juan Gordillo, on esta enterrat el General Lluis de Lacy, estimat a Catalunya, un lliberal i maçó afusellat el 1817 desprès de fracassar en un cop per restaurar la constitució de Cadis de 1812 contra l’absolutisme de Ferran VII i que abans de Sant Andreu ha estat enterrat a mitja dotzena de tombes a Mallorca i a Barcelona.
Un recinte hebraic i alguns detalls monumentals o populars, com la tomba del Santet, Francesc Pla, al qual com el seu coetani del cementiri del Poble Nou i de vida paral·lela, se li atribueixen dons miraculosos.
Avui al cementiri de Sant Andreu hi ha sebollits andreuencs de naixement com els historiadors mossèn Joan Clapés o Martí Pous, músics com Antònia Pich o Joaquim Malats, arquitectes com Pere Falqués, el dramaturg Ignasi Iglesias, objecte d’un homenatge popular anual.
Sense haver nascut a Sant Andreu també va ser-hi enterrat Sant Josep Manyanet, si bé avui jau al Santuari de l’església sota la seva advocació al carrer Sant Sebastià, o podem veure-hi les tombes de l’historiador i polític Josep Benet, el del polítics Joan Comorera o Ramon Casanellas, la soprano Montserrat Caballé o el tenor Manuel Utor.
Moltes persones acudiran aquests dies de Tots Sants als cementiris, cadascú té una petita gran història, però sobretot tots tenen mil i una històries humanes, milers de vivències personals i de records íntims que el temps poc a poc esborra.
Fotografia: vistà aèria del recinte del cementiri de Sant Andreu | Barcelona Film Commission
